La Guerra Freda va ser un període del segle XX que va dividir el món en dos bàndols i va estar a punt d’acabar amb la humanitat. Tot, per la rivalitat de dos sistemes completament antagònics: el comunisme de la Unió Soviètica i el capitalisme dels Estats Units. Era impossible que un Estat escapés de la influència d’una d’aquestes dues superpotències, i un cop controlats els territoris, esdevenien camps de batalla per intentar debilitar el rival.
Semblarà una contradicció, però al final de la Segona Guerra Mundial a l’any 1945, la Unió Soviètica i els Estats Units tenien un enemic comú: Hitler. Però un cop els aliats van vèncer als nazis, les diferències van ser massa evidents, tant en l’aspecte polític com en l’econòmic.
El primer ministre britànic Winston Churchill, l’any 1946, al discurs “Els Pilars de la Pau” va pronunciar per primera vegada una expressió que faria fortuna: “el teló d’acer”. Denunciava la ràpida expansió del poder rus i reclamava als Estats Units una coalició occidental que pogués aturar-los.
En realitat, de polítiques expansionistes en van dur a terme els dos bàndols, i tots dos criticaven al rival per dur-les a terme. Els soviètics es consideraven legitimats per envair altres territoris. Havien estat els més perjudicats en la lluita contra els nazi i es veien necessitats de protecció. I, evidentment, als territoris que ocupaven hi instauraven el seu sistema comunista.
La situació americana era ben diferent. Els Estats Units havien patit molt poques pèrdues materials i humanes, i la guerra no havia entrat dins les seves fronteres. Produïen molt, però necessitaven vendre aquests productes. L’expansionisme americà va ser eminentment econòmic. Van invertir enormes quantitats de diners en reconstruir Europa i per poder-hi vendre els seus productes. Els països que reclamaven l’ajuda quedaven sota la influència capitalista americana.
Els motius de disputa entre la Unió Soviètica i els Estats Units eren polítics i econòmics. Els seus sistemes eren incompatibles. Liberalisme econòmic contra intervencionisme, propietat privada contra col·lectivitzacions, democràcia representativa contra partit únic. En definitiva: capitalisme contra socialisme.
En aquesta escalada de tensió contínua, totes dues superpotències van iniciar una cursa d’armaments nuclear, amb l’objectiu d’atemorir al rival i de protegir-se, davant la por d’un atac.
Les dues potències van assolir tal quantitat d’armes nuclears que, si s’activaven, podien destruir la terra vàries vegades. El perill va ser imminent en diverses ocasions, com durant la crisi dels míssils de Cuba de 1962.
Precisament, després d’aquesta crisi, nord-americans i soviètics van entendre que la situació no podia continuar d’aquella manera i es va iniciar un període de distensió. Van obrir algunes línies comercials entre els dos blocs i es va crear el Telèfon Vermell: una línia telefònica directa entre Jrushev i Kennedy.
Però aquesta època de relaxament de les relacions entre els dos països no va acabar en una pau definitiva. Per què es va tornar a una situació similar a abans de 1962?
El president dels Estats Units, Jimmy Carter, l’any 1979 va denunciar que la Unió Soviètica havia intervingut a la guerra civil d’Afganistan. A partir d’aquell moment, les relacions entre les dues potències es trenquen.
Comença una nova escalada de tensió durant la qual la Unió Soviètica dóna mostres clares de debilitat, endarreriment econòmic i inestabilitat política. És llavors quan arriba al poder Mijail Gorbatxov, un líder jove i renovador que inicia un procés d’obertura i apropament al rival nord-americà.
L’objectiu és la supervivència del sistema comunista, a través d’una certa flexibilització. Però el camí acaba duent el país a la derrota a finals dels anys 80 i principis dels 90.
Els fets es precipiten: la URSS deixa d’intervenir als Estats satèl·lits, cau el Mur de Berlin, Gorbatxov perd el control del Partit Comunista i les Repúbliques Bàltiques proclamen la seva independència.
Després de tot això, el 25 de desembre de 1991 Gorbatxov pronuncia un discurs que suposarà la dissolució de la Unió Soviètica, la fi d’un llarg conflicte i la supremacia dels Estats Units a l’escena internacional.
Per força de la situació creada per la creació de la Comunitat d’Estats Independents, cesso en el meu càrrec de President de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Prenc aquesta decisió per qüestions de principis. He defensat la independència dels pobles, la sobirania de les repúbliques. Però alhora, la preservació de la Unió i la integritat del país. Els fets han seguit un altre camí.
Imatge destacada: By BigSteve – Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=25580510
