Última pel·lícula de Yorgos Lanthimos, el realitzador grec responsable de Canino i Langosta
El protagonista és Steven Murphy, un cirurgià reputat i pare de família entregat, que amaga un secret, de vegades es reuneix amb un adolescent. Durant el primer terç de pel·lícula no sabem quin és el tipus de relació que mantenen, ni tampoc cap on condueix la pel·lícula. Passat aquest punt, quan se’ns doni aquesta informació, Lanthimos posa totes les cartes sobre la taula i la pel·lícula plantejarà al protagonista un dilema moral impossible. Murphy haurà de prendre una decisió si no vol perdre a la seva família.
En aquesta ocasió reuneix un repartiment format per Colin Farrell, Nicole Kidman i el jove Barry Keoghan (Dunkerke). El cert és que els tres protagonistes estan esplèndids, especialment Kidman que no té problemes al posar-se al servei, una vegada més, del cineasta i autor de torn, per interpretar tota mena de papers surrealistes. I ho fa meravellosament i amb gran dignitat. 
Perdoneu que abans no hagi estat més clar en la sinopsis, però Lanthimos ens proposa un joc que es descobreix a mida que passen els minuts, així que si no heu vist la pel·lícula no continueu llegint perquè és necessari explicar-la per tirar endavant la crítica. 
És en aquests moment, ja ven avançada la pel·lícula, quan aquesta comença a caminar i deixa de desconcertar-nos. No enteníem res fins a descobrir que l’adolescent és una mena de déu que exigeix un sacrifici al protagonista: la vida d’un dels seus fills, al considerar-lo culpable de la mort del seu pare. Una vida innocent per una altra. Si no ho fa, tota la seva família morirà. Així que per evitar mals majors, el personatge que interpreta Colin Farrell, primer, intentarà buscar altres maneres de salvar la vida dels seus fills. Quan s’adona que no és possible, ho accepta i es debatrà en quin fill sacrificar. Una decisió impossible que Lanthimos porta a l’extrem a la pel·lícula, fins a les últimes conseqüències. 
En aquesta ocasió Lanthimos juga a ser Stanley Kubrick en els plànols i la música, i fa que la pel·lícula adquireixi una atmosfera semblant a les pel·lícules del mestre. Plànols molt oberts, fotografia molt freda, personatges igual de freds i música estrident i molt present, com feia Kubrick aleshores i com ara fa Christopher Nolan.
El sacrificio de un ciervo sagrado no és una pel·lícula per a tots els estómacs, ni per aquells que busquin una pel·lícula fàcil. Lanthimos deixa enrere les metàfores i ens fa un plantejament transparent, al contrari que les seves anteriors pel·lícules. Aquesta és una pel·lícula que omple més per la forma que no pas pel seu contingut i incomodarà a l’espectador en més d’una ocasió.