Durant el segle XIII, amb la conquesta de les Illes Balears per part de Jaume I i Alfons III, es van repoblar les illes amb població majoritàriament empordanesa. Aquesta gent, a banda de tradicions, cultura i una manera de fer i de viure completament diferents dels musulmans –fins aquell moment presents a les illes–, també van importar el seu parlar: el català salat.
Han passat més de sis-cents anys des d’aquella fita, però encara a dia d’avui es conserva el català salat a les Illes Balears. A l’Empordà, la realitat és diametralment oposada. A l’Alt Empordà, Cadaqués és l’últim reducte de resistència del català salat, mentre al Baix Empordà els pocs parlants es concentren a Begur, majoritàriament gent gran, i a la toponímia (Sa Riera, Sa Tuna, S’Agaró, etc.). No deixa de ser paradoxal que els pioners del català salat gairebé l’hagin abandonat per complet, mentre menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterencs s’han convertit des de fa anys en els abanderats d’aquest subdialecte.
Però per què s’ha arribat a aquest punt?
Quimet Cullell, begurenc de naixement, no ha perdut mai el català salat. A casa seva tothom ha salat sempre, quan parlava amb els professors (fora de l’horari lectiu) també salava, i amb els seus amics, també. Recorda que, quan era petit, “a Begur tothom salava”, però va ser a partir dels anys 60 quan el català central va començar a guanyar terreny entre la població de Begur i, actualment, ha substituït el parlar salat gairebé per complet.
La diferència de classes socials és un dels principals motius de la dràstica reducció de parlants del català salat a l’Empordà. Parlar salat era de mariners, de pagesos i de gent humil, la ciutadania amb un cert status social utilitzava l’article literari en lloc del salat. Aquest fet va acabar provocant una autorepressió per part dels parlants de català salat ja que, per vergonya o per evitar segons quins comentaris de ciutadans de classes socials superiors, modificaven la seva manera de parlar. Pep Vila, historiador de la literatura, explica que quan habitants de Cadaqués anaven a estudiar a Figueres, amagaven la seva parla natural per evitar les burles dels companys de classe.
L’arribada dels mitjans de comunicació en català -després de la dictadura- i de les posteriors xarxes socials van agreujar la situació, ja que el català central es va imposar en el dia a dia de la població empordanesa. A l’escola no es parlava salat, a la televisió tampoc i a les institucions tampoc, ni es fomentava. La transmissió familiar va resultar insuficient davant l’allau de continguts en català central. Segons Quimet Cullell va ser el còctel perfecte, i ho ha comprovat de primera mà amb les seves filles, que no salen encara que ell sempre ho faci.
Així i tot, sempre hi ha lloc per a l’esperança. Jordi González, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Begur, no arriba als trenta anys, però sala. I sala malgrat que a casa seva no han salat mai, i que a l’escola o a l’institut tampoc ha sentit salar mai als seus professors. Sala perquè considera el català salat com un emblema i un tret identitari del seu poble, i no vol que s’acabi perdent.
El fet que el català salat estigui reduït actualment la població de més edat provoca que sigui molt difícil veure una persona jove salant. González reconeix que si no el parla més és per vergonya i que també acostuma a rebre comentaris de persones que no salen en relació amb el seu parlar, de la mateixa manera que ha succeït durant els últims 60 anys.
A Cadaqués, el parlar salat està més estès que a Begur i a la resta de municipis de l’Empordà. Tot i patir les conseqüències de l’arribada en massa del català central, no és estrany sentir joves parlant salat, sempre en el context d’un registre informal. Pep Vila reconeix que les institucions i entitats a Cadaqués continuen fomentant el català salat tot i les dificultats que existeixen a l’hora d’intentar preservar el subdialecte.
I ara, què?
Segons Pep Vila, és molt difícil ser optimista. El parlar salat al Baix Empordà es redueix en la població de més edat de Begur, especialment. Els joves no s’interessen pel català salat perquè tampoc tenen referents que el parlin i a l’escola no es practica. A més, l’historiador apunta que el retrocés del català salat té un problema major: el retrocés del català.
Quimet Cullell ha intentat diverses ocasions que a l’institut de Begur s’ensenyi el català salat als seus alumnes. Tot i que la idea és ben rebuda, mai s’ha transformat en una realitat. Com que a la majoria de cases ja no se sala, l’àmbit educatiu és una de les poques solucions possibles a la preservació del català salat.
A banda, la naturalesa del català salat a l’Empordà dificulta el manteniment del subdialecte. Com que la transmissió és fonamentalment oral, no hi ha una normativa lingüística escrita a la qual accedir i utilitzar per ensenyar la parla salada a les noves generacions. Són paraules de Pep Vila.
En aquesta mateixa línia, Jordi González considera que si la població baixempordanesa més jove ja no parla el català salat és per pur desconeixement. Amb més informació i pedagogia per part de les institucions públiques i els centres educatius, es podria arribar a recuperar aquesta parla que per moments sembla condemnada a desaparèixer.
