Ha mort en Juli Pedrero. En Juli era el meu amic. Ens coneixíem des que jo tenia 16 anys i vam coincidir a Ràdio Begur, gràcies també a un amic comú. Amb en Juli vam ser també amb l’arrencada de la Televisió de les Festes de Primavera de Palafrugell, de la posterior Empordanet Televisió i va trigar 5 minuts a dir-me que sí, que s’apuntava al projecte de Ràdio Capital, quan feia pocs mesos que l’havia engegat a l’habitació de casa.
Durant 10 anys va mantenir l’emissora en marxa. Jo me n’ocupava del que sonava i ell de que sonés. Sempre discret, sempre en segon pla i sempre rondinant però dedicant-hi un munt d’hores que robava a la seva feina i sovint a la seva família.
No s’ho mereixia. És una de les millors persones que he conegut mai. Sempre fidel, lleial, de fiar, disposat a ajudar en el que fes falta i sempre amb una mirada positiva de les coses. No fa tants mesos em deia amb sorna, que si es moria muntaria un repetidor de la ràdio “allà dalt”, amb el que guanyaríem cobertura i sabeu què? Si hagués pogut ho hauria fet.
No sabeu la sensació de buidor i de devastació que tinc ara mateix. He anat seguint l’evolució de la seva malaltia en els tres anys que ha durat i justament divendres em deia que tot i trobar-se malament, se suposava que el tractament estava fent efecte. És el que tenen aquestes coses. Són traïdores i s’esperen a que tinguis una mica d’esperança per colpejar-te per l’esquena.
Per això encara sap més greu. Perquè ell mai actuava així. Sempre de cara, sempre transparent i sempre disposat. Deixa la seva parella, que és el millor regal que li va donar la vida, perquè ella és igual de bona.
Les injustícies són així. No t’avisen.
Fa només una hora que m’ha trucat ella per dir-m’ho i des de llavors tinc mil històries al cap, mil anècdotes lligades a en Juli.
No te n’havies d’haver anat, Juli. No encara. No et tocava.
A l’equip de Ràdio Capital hi ha molta gent que ni tan sols el coneixia, però la feina que fan tots i totes, avui, en aquest petit mitjà de comunicació local, és part del seu llegat. Ell mai ho hauria admès així, perquè ell només era “el que programava la música i arreglava el repetidor”. Però les grans gestes (i aquest mitjà n’és una) les fan persones com ell.
Allà on siguis descansa en pau, estimat Juli. Sempre et portaré al cor i me’n recordaré de tu cada vegada que parli per la ràdio.
