L’associació Indilletres ha atorgat el cinquè premi de crítica literària Llucieta Canyà a Gemma Medina per l’article ‘Saber dir la vivor’. El text es va publicar a La Lectora, revista digital de crítica literària, el 3 d’octubre d’enguany sobre la novel·la Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres d’Irene Solà. El lliurament del premi, dotat amb 500 euros, ha tingut lloc aquest matí a les 12 h, just després de l’acte inaugural de la quarta edició d’Indilletres a càrrec del cineasta Albert Serra i d’una xerrada d’Aïda Ayats sobre el teatre de Llucieta Canyà i altres dramaturgues.
El jurat ha valorat que l’autora reflexioni sobre les dates de publicació d’una obra, així com de la seva traducció i edició a altres llengües com el castellà. De fet, destaquen «la feina que ha tingut Gemma Medina a comparar aquesta novel·la amb les altre novel·les de la Irene Solà, i, sobretot, el distanciament objectiu».
La premiada, present a l’acte, ha agraït el guardó reivindicant la figura de la crítica literària i de la Llucieta Canyà. Nascuda a Rubí l’any 1989, Gemma Medina és llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora i correctora freelance. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Reduccions i La Directa. Així com cofundadora de la col·lecció de plaquettes de poesia ‘Els papers díscols’.
Conscients que en tot l’àmbit lingüístic dels Països Catalans costaria de trobar un guardó destinat a premiar una crítica sobre una obra publicada recentment, el 2018 l’associació Indilletres va decidir convocar el Premi Llucieta Canyà de crítica literària. L’any passat va guanyar-lo el periodista Joan Burdeus per l’article ‘Els consols de Houellebecq’ publicat al mitjà digital Núvol; el 2021, la periodista Eva Vázquez Ramió per l’article ‘A l’ombra de Proust’ publicat a la secció de cultura d’El Punt Avui. El 2019 va ser per al crític i escriptor Pere Antoni Pons per la ressenya publicada al diari Ara sobre l’obra de Joseph Conrad La línia de l’ombra, traduïda per Marta Bes Oliva i editada per L’Avenç.
La crítica literària
El jurat del Premi Llucieta Canyà subratlla que entén que aquest gènere, a més de constituir per si mateix una peça amb valor i qualitats literàries, ha de ser l’esquer perquè el lector corrent de la premsa decideixi llegir l’obra objecte de la crítica o, com a mínim, disposi dels suficients arguments per decidir si fer-ho. La crítica ha estat escollida entre ressenyes publicades en mitjans tradicionals en paper (revistes i diaris) i en mitjans digitals entre el mes de novembre del 2020 i el novembre del 2021.
«En aquesta edició del premi ens ha costat trobar crítiques que ens semblessin que valien la pena perquè hi ha hagut força unanimitat entre els membres del jurat a considerar que sovint les crítiques no són gaire res més que ressenyes de novel·les o altres gèneres literaris escrites per algú que no va més enllà de voler fer elogis», ha explicat Anna Pascual. «No és el cas, però de les altres crítiques que han arribat al cinquè premi de crítiques Llucieta Canyà», ha afegit.
Indilletres defensa que una bona crítica literària pot ajudar a millorar la feina dels autors i de les editorials, pot enfortir la literatura en català i pot donar eines tant als llibreters com als lectors i, per tant, pot contribuir a millorar l’ecosistema cultural. Tot i això, avui, la impossible professionalització dels crítics literaris, la manca d’espai a la premsa escrita i la proliferació de blocs personals poden fomentar l’amateurisme d’un gènere. A més a més, el Premi Llucieta Canyà de crítica literària vol retre homenatge a l’autora bisbalenca.
La bisbalenca Llucieta Canyà
Llucieta Canyà i Martí va néixer a la Bisbal d’Empordà el 1901 i va morir a Barcelona el 1980. Als 28 anys va començar a col·laborar en mitjans com La Veu de Catalunya, on va tenir una secció diària titulada «Món femení». També, va col·laborar en publicacions com Joventut catalana o D’Ací i d’Allà. Escrivia sempre des d’una perspectiva de gènere. Tenia uns grans dots comunicatius que va aprofitar per fer conferències arreu i que li van donar una gran popularitat.
El 1929 va publicar el poemari Mare, l’obra Caixa de núvia (1933) i L’etern femení (1934) prologat per Josep Maria de Sagarra, i que va merèixer sis reedicions, la darrera el 1957. El 1936 va publicar la comèdia L’estudiant de Girona, dedicada al seu primer marit Miquel Poal, autor de llibres sobre feminisme que havia mort poc abans. Casada de nou amb Santiago Manresa, va viure un temps a Reus, ja en ple franquisme, on va mirar de continuar escrivint i col·laborant a publicacions com Diario Español o el Setmanari Reus i amb entitats com el Centre de Lectura. El 1954 va publicar la comèdia L’amor té cops amagats, representada al Romea. El 1957 va editar L’etern masculí, també prologada per Josep Maria de Sagarra.
