Generacions

Ara que se’ns han obert les portes cap a comportaments  menys encarcarats, estranys i difícils; que anem allunyant la por cap a lo desconegut que ens havia de portar la pandèmia i que comencem a fer plans per anar normalitzant  la nostra vida social, professional, familiar i amorosa carregant-la de vegades d’ il·lusions i esperances noves, no puc deixar de pensar en la reacció de tanta gent gran i amb fama de savis sobre la desastrosa i sinistra forma de divertir-se dels nostres joves tant lluny de qualsevol de les moltes formes d’intentar arribar al súmmum de la felicitat que creiem socialment definitives.
No es que pensi en ells, els mes grans em refereixo, que cada generació ha fet les seves bestieses i genialitats quasi sempre sense la unanimitat d’acceptació dels mes grans, sinó que en qui penso es precisament en aquesta gent gran que ha sortit a defensar-los com si en això els anés la vida i el prestigi. I no es que ho trobi malament, es que no ho entenc..
He llegit desenes d’articles i he sentit  quantitat d’arguments defensant el seu comportament sovint d’una estupidesa que no es  nomes conseqüència de l’abundància sense trobar-hi gust d’alcohol de tota mena  begut  precipitadament y durant hores amb l’objectiu gairebé únic de traspassar la frontera de la borratxera mes sorollosa, xabacana i violenta, el pas previ a la bogeria col·lectiva d’ inútils estrèpits que acaben en fogueres del primer que troben, baralles, robatoris, destrosses  per arribar a la destrucció de tot el que els arribi la ma, ferits i  violacions siguin o no siguin publicats o denunciades.
Sense comptar amb la creació i escampada de tones de brutícia  per uns carrers que no s’havia vist des que haurien pogut ser escenaris de pobles i ciutats de començaments del segle XIX.
Em fa vergonya recordar-ne les noticies. Però el pitjor es que no sabem, al menys som molts els que no sabem, a que es devia tot això, tot i sabent que no era pas per gana, ni per set, ni per fred ni per protestar per altres manques igualment necessàries sinó segons varies opinions reconegudes,    nomes per justificar la necessitat de divertir-se de certa gent jove que els havien alliberat per fi de la presó on havien estat reduïts durant molts molts mesos per combatre la pandèmia, la qual cosa els donava dret a divertir-se, o ben mirat potser, ocasió per oblidar que nomes trobaven diversió  emborratxant-se, barallant-se o destroçant la via pública.
Fa dies que busco i no trobo un argument convincent que m’expliqui una mica mes el mon on visc. Però no em desanimo: de vegades penso que ja ho entendran uns altres quan hi pensin d’aquí molts anys, tants com m’ha costat a mi creure que comprenc a què es deu, posem per cas, la manca de sentit crític i de resposta ideològica a les injustícies socials i polítiques que mostrem  pobles com el nostre que han patit brutals i inacabables dictadures.
O potser, com creia Rijs Kapuscinski, hauran d’esperar no una generació o dues  sinó totes les que caben en 100 anys.