L’escriptor empordanès Adrià Pujol

Diumenge passat vaig veure el Jo pregunto a TV3. Ja ho saben, aquell programa en què els ciutadans preguntaven al President allò que més els preocupava, i el President responia en directe sense, per tant, tenir preparades cap de les respostes.

Durant dues hores, Puigdemont va ser crivellat, metrallat per les queixes de la ciutadania. Queixes que venien, entre d’altres, s’ha de dir tot, d’una interventora de Ciutadans, d’una portaveu de la PAH, de la delegada sindical de Metges per Catalunya de Bellvitge, del portaveu dels Comuns de Reus, del delegat d’Unió de pagesos a les Garrigues, del vicesecretari de la CUP a Manresa, la portaveu dels veïns de l’edifici Venus de la Mina, la responsable de la sectorial de la gent gran de Societat Civil Catalana i etcètera. És a dir, queixes de representants, de gent amb càrrec, la qual cosa no es va especificar, tots englobats en l’etiqueta de “ciutadania”.

Bé. No havia passat mitja hora, que la sensació era que la ciutadania es menjava el president amb patates. Se’l veia indocumentat, vacil·lant, una mica atabalat pel ritme de les intervencions i la varietat de temes. Se’l veia acorralat. I és així que el programa va ser, en general, força descosit.

En resum. Em va semblar que es feien preguntes d’estat, grosses, al president d’una, de moment, autonomia. Dit d’una altra manera, tot un rosari de retrets, tots ells pertinents, evidentment, però que es feien en un marc massa estret com per posar-se a atendre’ls com tocaria. Aquesta va ser la meva impressió.