Pel·lícula francesa de baix pressupost de zombis, amb poc més d’un actor protagonista i un sol escenari, la qual vam poder veure a Sitges, i que treu un molt bon rendiment als seus escassos recursos.
El protagonista és un jove atrapat sol en un bloc de pisos de París, mentre el món ha patit una apocalipsi zombi. El seu objectiu, sobreviure.
Sense inventar res, la pel·lícula aporta un nou punt de vista que la diferencia de l’empatx i poca originalitat que pateix el gènere d’uns anys ençà, especialment a occident. Les millors pel·lícules de zombis dels darrers anys ens han arribat des del Japó, Corea del Sud i unes quantes produccions independents del cinema nord-americà. Sobre el cinema comercial de zombis ja no parlo, i menys de la sèrie The Walking Dead que s’ha convertit en un zombi per ella mateixa.
La noche devorada el mundo, ens arriba de França i ens proposa un retorn al classicisme del gènere, passat pel filtre del cinema europeu. Com a mínim, és una mirada intimista, nova i diferent, que va a les arrels de les primeres pel·lícules de Romero, no tant en el zombi, com en el protagonista humà.
A La noche devora el mundo els zombis són l’excusa per parlar sobre el fet d’afrontar la solitud i l’aïllament. El realitzador, Dominique Rocher, ens ho explica amb una pàtina de realisme. Aquesta no és una pel·lícula de terror, o potser sí, si tenim en compte que l’únic terror del qual ens parla és del fet trobar-se sol en el món. El context, el d’un París que ha viscut una apocalipsi zombi, és l’element fantàstic que en realitat esdevé només l’embolcall de la història que pretén explicar-nos.
- Publicitat -
