En aquells darrers dies de pluges intenses de setembre, vaig arribar a pensar que la sequera de l’estiu, que amenaçava deixar-nos sense aigua i assecava les fulles de les parres sense donar-les-hi temps de tornar-se vermelles, havia estat un somni, perque tot de cop la pluja havia agafar una violència tan tremenda que envoltada de llamps i trons ens feia oblidar fins i tot de les llevantades que fins fa molt pocs anys marcaven la fi de l’estiu.

El terreny que envolta la meva casa fa baixada fins arribar al punt més baix de la vall i això em donava una certa tranquil·litat mentre des de la finestra veia  precipitar-se la pluja convertida en onades que marcaven els dibuixos de la terra. Però al cap d’una estona ja no hi havia onades que dibuixessin res, només  una mena de mar precipitant-se cap avall. De mica en mica em vaig anar fent a la foscúria de la nit cada vegada més intensa per la cortina de pluja que s’espassava per moments. I tot de cop un pensament em va colpir: que hi faig jo aquí, sota el cel negre i la fúria desbocada dels elements?

La nit va ser llarga plena de sorolls, de vent i amb una angoixa que quan cedia una mica  em permetia endormiscar-me. Molt més tard, amb els ulls mig oberts encara, no sabia ben be on era, però vaig adonar-me que la llum feia camí  entre els núvols negres i una pluja més pausada fent de sordina als sorolls que havien envaït els meus somnis. Quedava encara desfer-me de l’angoixa  tan tèrbola de la nit. Em tranquil·litzava a mida que passaven les hores i els dies i  el sol s’estenia pel cer blau. I  vaig anar entenent que no havia sigut res, que la imaginació s’havia omplert de lluites ferotges entre la pluja descontrolada contra cotxes, edificis i gent d’arreu del mon que prenien la forma en l’udolar de la tempesta universal i es materialitzaven en una amenaça més propera. No, no havia sigut res, només que la tardor s’obria pas en les acaballes d’un estiu calorós i enganxifós que quedava enrere.

I tot just quan ja ho havia assolit vaig saber que acabava de morir Carmen Alborch, “l’esperança de la Mediterrània” va dir Maruja Torres. I i va ser com si mai hagués sortit el sol, com si mai poguéssim tornar  veure la dolça tardor d’aquesta terra.