Per raons de feina, però també per raons vivencials, aquest últims mesos he estat donant voltes a un concepte, l’adulcentrisme. Per aquelles persones que no en coneixeu la definició, se’n diu adultcentrisme a aquell sistema de decisions en les que es decideix sobre els joves però en les quals no se’ls té en compte.
Però bé, us posaré altres paraules que segurament les heu sentit en algun moment de la vostra vida: ja ho entendràs quan siguis més gran, l’experiència et farà veure que això no és així….i com aquestes milers. El paternalisme dels adults cap a les joves, hi ha estat i és present en nostre dia dia.
Per exemple, l’altre dia va sortir un estudi en el que s’explica que els joves catalans han de destinar més del 100% del sou al lloguer si es volen emancipar, els comentaris, de la publicació: persones adultes opinant sobre el tema, titllant de ganduls als joves, perquè quan elles eren joves, es treballava més i no es queixaven tant. O en un altre espai, una classe universitaria, una persona talla l’intervenció d’una jove sobre la seva percepció del perill amb l’auge de l’extrema dreta. Tot perquè? Doncs perquè ella li volia explicar que hauria de sentir.
Volem que les joves siguin empoderades, resilients i justes el dia de demà, però fins llavors no les deixem aportar en procés de decisió, o fins i tot, els hi diem que s’equivoquen. Llavors però, quan arriba el moment, volem que s’involucrin, estiguin a peu del canó i si pot ser aportant el canvi. Potser, i només potser, hauríem d’intentar escoltar-les una miqueta abans. Només d’aquesta manera, fent-les partíceps, podem teixir comunitat.
