El proper divendres dia 5 tindrà lloc l’acte oficial de celebració dels 50 anys de l’ institut de Palafrugell, avui l’ Institut Frederic Martí i Carreras

La casa dels meus pares era a tocar de l’Institut. Recordo el so del primer timbre que convidava a entrar a classe.  Els dos darrers anys d’Institut (amb 16 i 17 anys), aquest timbre fou més d’un matí el meu despertador, després de nits de gresca. Alçat d’una revolada i en tres minuts era a l’aula, com qui baixa al menjador.

L’institut fou com a casa. Allà vam passar de la infantesa a l’adolescència en cinc anys impossibles d’esborrar. Quan vam arribar amb només 12 anys, el setembre del 68, només hi havia les parets i una part del mobiliari. No teníem ni pissarres, ni tarimes a les aules, ni arbres al pati, ni gasoil al tanc de la caldera.

Fou allà on vam fer la nostra primera vaga, quan el director es va negar a fer classe si no portaven el gasoil per a la calefacció. Ara l’haurien tractat de tumultuari.

Allà vam descobrir que més enllà de la vila i de Calella, hi havia vida. Per primera vegada vam compartir aules i patis amb gent fora: els de Begur, de Palamós, de la Bisbal, de Pals o de Torroella, i vam descobrir que ens assemblàvem, que teníem en comú l’edat, la llengua, la por i l’afany de créixer. Curiosament teníem pressa per fer-nos grans.

Hi vam aprendre castellà i francès, mates i física, geografia i història; vam aprendre a raonar i  a filosofar i a fer regles de tres. Alguns fèiem equacions per trobar el nivell del mínim d’esforç, per no suspendre mai, però també per no arribar llei cansats a l’etapa universitària.

Fou com a casa. És com a casa. Ha estat l’Institut dels meus fills i ben aviat ho serà de la meva neta gran.

Per tot plegat 50 anys mereixen una bona festa.