A la vinya més propera al Mas Molla la Núria alça la veu perquè el grup al qual està explicant la història de casa pugui sentir-la bé, en aquella punta del terreny. Està neguitosa perquè està sola. Les seves dues germanes, amb qui gestiona conjuntament el negoci familiar, són a plaça, a Sant Antoni, on hi tenen parada.
Remuga perquè no han arribat, pren un glop de l’ampolleta d’aigua que duu a la mà i comença a desgranar la història de la família Molla. La història d’aquest mas de Calonge es remunta al segle XIV, en plena època medieval, i la vida d’aquella casa de pagesos és la de tantes altres que conreaven per poder autoabastir-se, però que havien de cedir gairebé totes les collites al senyor feudal del castell de Calonge o al Bisbe de Girona.
A mitjans del segle XV, Ferran V els reconeixia el domini útil dels masos, els permetria elaborar els seus propis productes i els donava dret a vendre’ls. Aquella “Sentencia arbitral de Guadalupe” els canviaria la vida.
La versió llarga d’aquesta història ens l’explica la Núria amb una passió que ens transporta a tots els presents, a la petita revolució que van organitzar els remences per lluitar en favor de la seva llibertat. S’emociona quan parla d’aquella gesta i esmenta les generacions Molla que l’han precedit.
La seva efusivitat per valorar la feina de la terra “com s’ha fet sempre”, combinada amb la crítica subtil als que conreen “de manera industrial”, és sufocant com la calor del matí. Té una energia aclaparadora i quan diu “abans sí que es cremaven coses per defensar la nostra llibertat, i no pas ara”, alguns sortim d’allà pensant en la imatge d’una guillotina a la Place de la Révolution.
Però la xafogor del dia i la sequera que empetiteix el gra del raïm i el calibre de la fruita ens tornen al segle XXI i, ja situats de nou el 2023, entrem al celler.
Un cop dins les parets humides i l’olor de sofre amb què desinfecten els bocois reforça el que explica la Núria. Allà omplen i reomplen els bocois que en alguns casos tenen més de 40 anys. Això es nota a l’ambient, però també en el color, la textura i la degradació d’aquella fusta de roure que ja no té capacitat de condicionar el gust del vi que s’hi guarda a dins. No tenen dipòsits d’acer inoxidable, no guarden el vi en tines i no es regeixen per les varietats de conreu que diuen les Denominacions d’Origen.
Ells elaboren vi de pagès, amb les varietats que han anat quedant a la falda de les Gavarres, i el venen a una clientela fidel, a qui “fan el favor” de guardar les ampolles que encarreguen a la bestreta i que de tant en tant venen a carregar.
De fet, a la majoria de botes hi ha escrit amb guix els noms dels destinataris d’aquell suc i la quantitat que té reservada. Un cop endinsats a les catacumbes del celler, s’hi troben milers d’ampolles apilades, amb el nom i la quantitat que resta a cadascun dels fidels destinataris. Tot el vi es ven a la clientela fidel? No, però és molt romàntic explicar-ho així. La resta d’aquells vins acaben a les mans de visitants que venen a conèixer el celler o de persones que s’hi acosten per comprar-lo expressament.
Tot és cru, antic i aspre i, de nou, enmig del “túnel”, la Núria ens torna a parlar de com de feliç és treballar la terra “com abans” i de com s’ha tornat complicat poder-ne viure, per culpa de la producció industrial i de la burocratització que les administracions imposen als pagesos.
La comitiva continua caminant pel ventre de la casa fins que una petita porta ens retorna a l’era. Aquí ens espera una degustació de tres vins (blanc, rosat i vermell) de gustos diversos, intensos i poc reconeixibles pels més neòfits. Però aquests vins són la conclusió de tota aquella història que parla de pagesos que van desafiar el poder, d’una gent que es va recuperar de la fil·loxera, d’un petit indret que va aturar el rellotge i d’una família que treballa per mantenir la seva essència, l’essència dels remences de Calonge.
