Rusó Sala: “L’església és la casa de les veus i cantar-hi ha estat un privilegi”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, les cantants Rusó Sala, Anna Ferrer i Judit Neddermann han compartit les seves impressions després del concert de La Figueral a l’església de Sant Genís de Monells. Un espai ple a vessar per escoltar un repertori que travessa la memòria, les emocions i les arrels.

“La proposta ha estat preciosa. Portar-la a l’Empordà i fer-ho amb la Judit i l’Anna ha estat un honor”, destacava Rusó Sala, ànima del projecte. El concert, amb una posada en escena pensada per al teatre, ha trobat a l’església “la casa de les veus”, un espai ideal per a la polifonia i la intimitat.

La Figueral és un cor de dones que interpreta música tradicional reinterpretada amb nous arranjaments i textos, tot posant-la en diàleg amb el segle XXI. Inclou cançons de Catalunya, Menorca, Astúries o El Hierro, amb influències sefardites i d’arxius sonors com els de Lomax.

Anna Ferrer i Judit Neddermann s’han sumat a aquesta proposta amb naturalitat i complicitat. “Ha estat molt emocionant”, deia Ferrer. “He recuperat una jota que cantava la meva àvia i una altra peça que havia cantat fa 15 anys amb Coetus”. Neddermann afegia: “M’ha semblat tot molt familiar. Em sento com germana d’aquesta manera d’entendre la música i compartir-la”.

Rusó Sala destaca que, tot i ser una proposta consolidada amb set veus fixes, l’entrada de noves cantants ha estat orgànica i enriquidora. “No ha estat només un concert, sinó una vivència escènica amb sentit dramatúrgic”.

El públic, que ha omplert l’espai i fins i tot ha deixat gent fora, ha viscut una experiència musical íntima, arrelada i alhora contemporània, fidel a l’esperit del Festival Brots: la trobada entre creació i territori.

Núria Torrent: “L’oli d’argudell és per explicar, no per deixar a taula sense més”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, Núria Torrent, del trull d’oli de Fontclara, ha explicat la singularitat i la importància de la varietat argudell, pròpia de l’Empordà. Aquest oli, segons Torrent, no és només un producte gastronòmic, sinó una expressió del territori i una part essencial de la identitat empordanesa.

L’argudell és una varietat autòctona, gairebé exclusiva de l’Empordà, i que Torrent defensa amb passió: “Tota olivera centenària que trobareu a l’Empordà és varietat d’argudell”. A diferència d’altres varietats més productives com l’arbequina, l’argudell té un rendiment inferior, una planta més cara i una producció més lenta, fet que n’encareix el preu, però n’incrementa el valor.

“És un oli especial, que es fa servir en fred, amb un punt d’amarg i de picant, molt equilibrat. Cal saber-lo utilitzar i cal saber-lo explicar”, afirma. Per això recomana no servir-lo sense context: “No és un oli per posar a taula perquè la gent se’n serveixi, és un oli per explicar”.

El trull de Fontclara va néixer fa més de 30 anys de la mà d’un suís que volia produir el seu propi oli. Ara el projecte està en mans d’un equip local que ha plantat noves oliveres d’argudell per preservar la varietat i mantenir viva la tradició. “Som dels pocs que no barregem varietats. Fem monovarietals per defensar l’autenticitat”.

Torrent destaca la importància de la tramuntana en la supervivència de l’argudell, i explica com han pogut recuperar oliveres centenàries abandonades gràcies a un bon manteniment i poda. També adverteix que molta gent no sap què és l’argudell, però que “quan ho proves i t’ho expliquen, estàs disposat a pagar-ho”.

El trull ofereix visites guiades durant tot l’any, i sempre permet tastar l’oli abans de comprar-lo. Actualment produeixen tres varietats (argudell, arbequina i picual) i esperen incorporar-ne una quarta, d’origen italià, ben aviat.

L’oli, com a resultat de portar el paisatge al plat, és un dels fils conductors del Festival Brots, i la presència del trull de Fontclara ha posat de manifest que també la gastronomia pot ser una forma d’activisme cultural i territorial.

Manel Vega: “Tocar bossa nova a l’Empordà és com tornar a casa”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, Manel Vega i Iñaki Caparrós han presentat el seu projecte “Brots amb Bossa”, una proposta nascuda a partir de l’encàrrec del mateix festival. El duet, amb llargues trajectòries en el món de la música moderna i el jazz, ha adaptat el seu repertori a la bossa nova per oferir una actuació especial en l’hora del vermut a la plaça Jaume I de Monells.

“Brots amb Bossa neix per aquest festival, jugant amb el nom i amb l’estil que ens van demanar”, explica Caparrós. Els músics han preparat un concert que barreja estàndards de jazz, bossa nova clàssica i adaptacions de cançons catalanes, tot pensat per a un moment més relaxat del dia.

El projecte no és un grup estable, sinó una trobada de dos músics amb moltes hores d’escenari compartides, tot i que sovint des de formacions diferents. “Els músics de jazz som com els de clàssic: individus que ens ajuntem segons els projectes”, diu Vega, qui suma més de 40 anys de carrera professional.

Sobre el repertori, expliquen que la bossa nova és més íntima i moderna que el jazz clàssic, però igualment rica en matisos. “Té harmonies molt treballades i una rítmica especial. I encaixa molt bé amb l’ambient relaxat de l’Empordà”, afegeixen. També destaquen que la bossa s’ha integrat en la cultura catalana i mundial des dels anys 60.

La improvisació és més acotada que en altres estils de jazz, ja que les cançons solen tenir estructura vocal i durades més curtes. Però deixen sempre espai per al joc creatiu: “La improvisació és com es desenvolupa la cançó. Si un dia algú vol fer un solo, l’altre ho segueix”.

Sobre els referents, es declaren amants dels clàssics del gènere, però també oberts a noves propostes, sobretot aquelles que barregen bossa, pop i jazz contemporani, com el grup brasiler Tribalistas.

Finalment, apunten que la música popular i la improvisació sempre han anat de la mà, i que no cal ser purista per gaudir del jazz o de la bossa. “Nosaltres toquem el que ens ve de gust, i juguem amb això”, conclouen.

Ricard Gili: “El meu pla de jubilació és seguir tocant fins que em mori”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, els músics Ricard Gili i Oriol Romaní han compartit reflexions sobre el seu recorregut artístic i la seva participació en aquest festival singular, on han actuat amb el seu projecte conjunt: Gili & Romaní Hot Jazz Cats.

El concert s’ha celebrat a la plaça Jaume I de Monells, una ubicació que, com han recordat, no els és del tot desconeguda. “Jo ja havia tocat a la plaça de l’Oli, però aquesta és una altra dimensió”, comentava Romaní, tot valorant la diferència entre espais íntims i la força de la plaça gran.

El repertori ha inclòs temes tradicionals del jazz i homenatges a referents com Sidney Bechet i Louis Armstrong, així com alguna composició pròpia que, com diu Gili, “de tant en tant brota”. El projecte va néixer fa set anys en una trobada improvisada i ha anat consolidant-se com a quintet estable.

La seva relació amb el jazz ve de lluny: Romaní explica que va descobrir-lo gràcies als discos del seu germà, i Gili relata que el seu pare el va iniciar al gènere i el va portar al club fundat el 1962 a Calella de Palafrugell per un matrimoni francès, on va tenir els primers contactes amb músics i escenaris.

La improvisació, afirmen, és essencial al jazz, però sempre dins d’una estructura coneguda pels músics. “És com un partit de futbol: tothom sap les regles, però cada jugada és diferent”, explica Romaní. Aquest factor, diuen, fa que no es cansin mai de tocar els mateixos temes: “Cada dia sona diferent”.

També han reflexionat sobre la situació actual del jazz a Catalunya. Tot i la qualitat de molts músics joves, lamenten la manca d’oportunitats i visibilitat als mitjans. Gili destaca iniciatives com la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic, centrada en crear públic nou: “A Barcelona estem aconseguint resultats, és un granet de sorra”.

Una altra via d’entrada al jazz és el ball, especialment el swing i el lindy hop, que ha apropat el gènere a públic jove. Malgrat les dificultats, Gili i Romaní es mantenen fidels a la seva vocació: “El jazz està arrelat tan endins que no deixarem de fer-lo, tant si ens ajuden com si no”.

Preguntats pel futur, Gili, amb 77 anys, ho resumeix amb una frase que emociona i inspira: “El meu pla de jubilació és seguir tocant fins que em mori”.

Mar Serinyà: “La terra ens fa or que podem menjar”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, l’artista Mar Serinyà ha compartit la seva visió sobre el vincle entre art i territori, tot destacant la seva intervenció “Or Líquid”, creada específicament per a l’església de Santa Esteve de Peratallada.

Serinyà descriu aquesta obra com una instal·lació i performance inèdita on l’oli, protagonista del festival, es transforma en símbol de transcendència. Amb música antiga i moviments fluids entre gerres, l’artista busca elevar l’oli d’un element domèstic a una experiència universal i espiritual: “Aquest pas d’oli, quan l’il·lumines, és or. Però és un or que te’l pots menjar. La terra ens fa or que podem menjar”.

La intervenció dialoga amb l’espai sagrat de l’església, creant una constel·lació visual que juga amb les bombolles i els reflexos daurats, establint un univers simbòlic efímer i immersiu.

L’artista també ha participat en la reinterpretació de l’obra Altar, de Fina Miralles, una peça recuperada del Museu de la Mediterrània que ara forma part de la Col·lecció Nacional de la Generalitat. Aquesta obra reflexiona sobre el valor vital i funerari de l’oli, i es pot visitar dins el mateix espai.

La natura és el centre de l’obra de Serinyà, que assegura que “tot el que hi ha al nostre voltant és creació”. Defensora del projecte site specific, Serinyà explica que no té un estudi fix, sinó que treballa allà on el territori ho demana: “M’agrada fer projectes específics per a un lloc concret, que parteixin del diàleg entre el que jo aporto i el que l’espai vol”.

A més, ha estat una de les impulsores artístiques del festival, com a membre de la Junta de Joventuts Musicals, col·laborant amb la direcció en l’eix visual del projecte. “Ha estat un luxe veure néixer aquest festival de zero, veure com es gesta un brot que ja dona fruits”, ha afirmat.

Finalment, Serinyà ha destacat la màgia de l’església de Fontclara, un espai sorprenent amb pintures romàniques i una actuació musical que va captivar el públic, com una de les seves descobertes personals dins el recorregut de Brots.

Agnès Batlle: “Són els nets els que volen recuperar la feina dels avis”

Per
Joan Coll Bagur
-

En una entrevista concedida al programa especial pel Festival Brots, Agnès Batlle ha explicat en primícia el contingut de Reals Rebels, el seu nou llibre, que es publicarà el 20 de gener amb Ara Llibres. L’obra recull històries reals de joves catalans que planten cara a l’abandonament del camp i decideixen, contra tota expectativa, dedicar-se a la pagesia.

Tot parteix d’un cas molt proper: el del seu propi fill. Fill d’una família pagesa, Batlle explica com, malgrat viure a la ciutat i estudiar periodisme, va veure com el seu fill desenvolupava una passió vocacional per la terra, els animals i la feina agrícola. “Abans de dir ‘mama’, va aprendre a dir ‘tató’”, recorda emocionada.

Aquest cas va despertar l’interès de Batlle per altres històries semblants. El llibre recull testimonis de nois i noies de l’Empordà, Lleida o el Delta de l’Ebre, amb una característica comuna: la generació dels pares ha abandonat el camp, però la dels fills vol recuperar-lo abans no desaparegui del tot.

“Aquests adolescents volen evitar que les explotacions dels seus avis es perdin”, explica Batlle. Es tracta d’una vocació nascuda del contacte amb la terra, però també d’una voluntat conscient de preservar el territori i la memòria. “Són pocs, però tenen tanta força i convicció que seria una pena com a societat no ajudar-los”, assegura.

Els obstacles, però, són nombrosos: des del desinterès institucional fins a la pressió educativa per abandonar el món rural. Batlle denuncia que molts professors dissuadeixen els alumnes de seguir aquest camí: “Els diuen que això no té futur, que no guanyaran la vida… però ells hi tornen”.

També critica la mirada de molts nous habitants del món rural, que no entenen la realitat pagesa i fins i tot hi posen traves: “Si no pots suportar el so de les campanes o l’olor de les vaques, potser no has de venir a viure a pagès”, sentencia.

Finalment, reflexiona sobre com la pandèmia va revaloritzar momentàniament el sector primari, però aviat es va tornar a menysprear. “No podem esperar la pròxima crisi per tornar a valorar la pagesia”, adverteix.

1...252253254...6.881Pàgina 253 de 6.881