Un indià és com es coneixia a Catalunya als aventurers i comerciants que després d’haver migrat a les colònies d’Amèrica, tornaven a la metròpoli després d’haver fet fortuna havent fet les Amèriques. A vegades també eren anomenats americans, americanos o indianos en català.

La seva vestimenta era d’una gran elegància i els donava un aire senyorial, que els distingia de la resta de la població. La indumentària era típicament americana: pantalons clars, armilla amb botons daurats, un gran mocador de seda al coll i el jipi (un barret d’origen panameny)

Alguns, en tornar, van construir grans mansions que, tot i ser filles de l’ostentació del que havia prosperat, avui dia són un excel·lent exemple de la millor arquitectura de la segona meitat del segle XIX i primer terç del segle XX

Cal dir que sovint van ser alhora generosos amb el seu poble, i van esdevenir promotors d’accions i obres de les que va poder beneficiar-se l’empobrida societat contemporània de l’imperi d’ultramar. Així enllumenat, ferrocarril o escoles van ser construïdes en molts llocs gràcies al seu mecenatge i voluntat.

Els municipis posaven de manifest la seva gratitud envers els seus benefactors nomenant-los fills predilectes i batejant l’edifici amb el nom de l’indiano, o bé dedicant-los un carrer a fi de perpetuar-ne el record.

El fenomen va ser força important a Catalunya, que després de l’aixecament del monopoli de comerç de les índies exclusiu de Castella, va poder obtenir una certa compensació de la derrota militar del 1714 i la brutal repressió cultural posterior.

Va introduir el conreu de l’arròs a l’Empordà al s XIX. Se n’anà de jove a Cuba, on va assolir una fortuna considerable. En tornar-ne, va adquirir el mas Gelabert, a Pals, i reintroduí el conreu de l’arròs als aiguamolls abandonats de la comarca.

Als 13 anys va viatjar a Cuba, on va fer fortuna, principalment, gràcies a una fàbrica de mistos. Els llumins eren un monopoli de l’Estat i es comercialitzaven en paquets sencers. Per contra, els llumins del baix empordanès es podien triar i remenar. La seva publicitat avui fa gràcia, però és senzilla, efectiva i amb alguna catalanada que revela qui la va idear: «Mis cerillas dan mas luz / que da la antorcha de Astrea. / Pueblo, si lo quieres ver: / Tria, escoge y remena». Per la fi d’aquest monopoli, a Pere Coll el consideren a Cuba “el destructor del monopolio fosforero”.

A la fàbrica de fòsfors se n’hi va afegir una altra de tabac. Els negocis rutllaven. L’empresari d’origen torroellenc tenia una posició econòmica més que desfogada que li permetia tornar a casa seva amb el somni d’Amèrica acomplert, les butxaques ben plenes i una aurèola, entre misteriosa i de mecenes, que tant ha caracteritzat els indians

Va tornar el 1894 a Pals, on va comprar diverses finques. A una d’elles, el mas Gelabert, hi va reiniciar el cultiu de l’arròs a la plana de Pals, abandonat des de feia gairebé un segle. El 1907, per influència del seu adversari polític, el comte de Torroella de Montgrí, el conreu fou prohibit al·legant motius sanitaris, però la campanya promoguda per Coll, fundador de la Comunitat de Regants de la Sèquia del Molí de Pals el 1909, n’aconseguí, el mateix any, l’autorització definitiva.

La nissaga d’indians descendents de Pere Coll i Rigau va ser un dels impulsors a finals del segle XIX i inicis del segle XX del conreu d’arròs de Pals.
A més, va ser Pere Coll qui va organitzar les obres de l’aigua potable a Sant Feliu de Guíxols i creà les Aigües Coll, precedent de les Aigües Potables de Sant Feliu de Guíxols SA.

Diuen que a finals del segle XVI, el famós corsari Sir Richard Drake, subordinat del Capità Sir Francis Drake (corsari de la corona anglesa) va preparar la primera versió coneguda d’una beguda que portava aiguardent de baixa qualitat, amb sucre, llima, menta i altres herbes.
L’aiguardent aportava calor, l’aigua diluïa l’alcohol, la llima combatia l’escorbut que era la malaltia típica dels mariners llavors que passaven mesos a la mar sense prendre fruita fresca, la menta i les herbes refrescaven, i el sucre permetia digerir aquesta barreja. El prenia Sir Drake després de les seves batalles mentre explicava les monedes d’or que formaven el botí aconseguit.

A la dècada de 1860, la producció de rom ja era molt més refinada, el que donava un rom de millor qualitat. El rom “añejo” va substituir l’aiguardent, i el que ja a Cuba es coneixia com Draquecito es va rebatejar com “Mojito”, molt abans que el popularitzés Ernest Hemingway que el bevia diàriament a La Bodeguita del Medio i on es va començar a comercialitzar.

De l’encreuament entre diferents tipus de menta, en surt la combinació ideal per al mojito, ja que guanya un millor aroma. Com en el cas del gintònic, al mojito, el gel també hi té la seva singularitat. Antigament, a La Bodeguita del Medio s’utilitzava gel sencer en tant que a la Cuba dels anys 30 el gel el servien en pedres però amb la universalització de la beguda, es va començar a usar el gel picat, entre altres coses, perquè funcionés com a filtre i que les fulles es mantinguessin al fons i no molestessin a la boca.

També hi ha qui diu, que la millor manera de prendre’s un mojito, és mastegant primer la menta.

Un dels importants llegats que ens van deixar els indians, van ser els productes que van portar de les “Amèriques” i que tant han influenciat la nostra gastronomia, tant passada com actual.
La cuina indiana, és aquella que es prepara amb ingredients primaris locals com la papa, la tomata o el blat de moro, sembrats i collits al seu lloc d’origen.

Els indians van ser els introductors a la gastronomia nacional, de productes americans tan populars com el cafè, el sucre, la xocolata, el rom o fruites com el “palosanto”.
De la mateixa manera, també d’Amèrica van arribar productes bàsics de la nostra cuina com la patata, el pebrot o el bitxo. A més, també van ser els impulsors de la comercialització de productes catalans a Amèrica, com el cas del vi i els aiguardents.

Des dels seus orígens, la cuina indiana ha estat el resultat de la confluència dels costums dels espanyols, els aborígens, africans i la posterior influència de la immigració asiàtica i yucateca .
El plat nacional de Cuba, per exemple, és l’ajiaco criollo, un conjunt de viandes, vegetals i carns de diversos tipus, cuinats junts, que varia per la diversitat dels ingredients utilitzats en la seva confecció.

Els plats indians més típics són, a més del ajiaco i de les combinacions de l’arròs amb diferents ingredients, la carn de porc rostida o fregida, els tostones o chatinos que són trossos de plàtan verd aixafats i fregits, els llardons de porc i la picada de carn de vedella, a més del rostit o les empanades.