Aquest dilluns, quan estàvem tots celebrant la Pasqua, amb la mona, i els cristians vivíem plens de joia i esperança la Solemnitat de la resurrecció del Senyor Jesús, ens ha sobtat la mort del Papa Francesc. Jo em preparava per celebrar la missa a la capella de la Mare de Déu de l’Esperança a Cruïlles.
I és que encara el Diumenge de Pasqua va donar des del Vaticà la Benedicció Urbi et Orbi (a la ciutat de Roma i al Món sencer), reclamant encara la pau a Ucraïna, a Gaza i arreu.
En els més de dotze anys de pontificat s’ha fet estimar per molts, també agnòstics, i ha afegit a la Doctrina Social de l’Església el tema de l’ecologia com un dels punts fonamentals per salvar el nostre planeta en perill de col·lapse.
Ha estat el primer papa jesuïta i el primer papa llatinoamericà. Amb ell, l’Església ha viscut un canvi important i és aquesta una realitat que a ningú se li escapa. Conceptes com tendresa, misericòrdia i perifèria han estat els accents del seu ministeri com a bisbe de Roma; tot això, juntament amb el concepte de sinodalitat, constitueixen la seva herència, una herència que hem de preservar, ens diu fra Octavi, bisbe de Girona.
Fa uns mesos (gener 2025) ha sortit publicada la seva autobiografia, anomenada “Esperança”, les primeres memòries d’un papa. (Rosa dels vents, Mondadori, en català en versió de Maria Llopis). Aquests dies l’estic acabant de llegir: és un missatge fresc de la seva llarga vida, amb notes i aspectes desconeguts de la seva biografia.
Com a Papa ens ha deixat feina: una Assemblea del Poble de Déu per l’any 2028, el que més es pot assemblar al Concili Vaticà II que va iniciar el bon papa Joan XXIII, conscient, ell també, que no el podria acabar.
Ens ha deixat, en aquest any Jubilar de l’Esperança, un veritable líder religiós i social, de dimensions universals, que s’ha fet escoltar i admirar per molts.
Tant de bo que el seu successor sigui també valent, evangèlic i molt profundament humà.
