Ahir, al’informatiu que edita en Toni Sellas dins d’aquest mateix programa, explicàvem la notcícia d’aquesta exposició conjunta entre el museu del suro de Palafrugell, la farinera de Castelló d’Empúries i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, que té la seu a Terrassa.

Just fa 10/12 dies, que vaig anar a visitar el museu del suro de Palafrugell i em va encantar. Em va encantar l’espai. El recinte. Més enllà de la restauració d’antigues naus industrials modernistes, em va agradar l’ambició de la instal·lació museïstica. Si em premeteu el provincianisme, no sembla un museu de poble. Per altra banda, he de dir que el museu era buit. Completament. La meva parella i jo erem els únics visitants que hi havia. Però com que tampoc tinc dades d’assistència, no em vull aventurar a dir si hi va molta o poca gent.

El que sí que vull, és centrar-me en el paper d’aquests equipaments. La història que explica aquest museu, és la d’un passat industrial d’èxit, lligat a la indústria del suro i que va ser motor econòmic i social del poble. Al contrari del que passa en altres casos, en els que s’expliquen històries o casos que ja no es poden tornar a repetir, la indústria del suro a Palafrugell (tot i que en molta menys mesura) segueix viva i per tant, a més de preservar el relat històric, el museu del suro, hauria de ser també un revulsiu. Un referent i un estímul a totes aquelles persones amb idees i emprenedoria, que com Miquel i Vinke a finals del S.XIX van entendre el potencial d’una zona com la nostra.

Que serveixi l’ambició d’un espai expositiu com aquest per contagiar-nos una mica a tots plegats i ens puguem convèncer que des de llocs tan petits pel món com l’Empordà, es poden fer coses grans.