Publicitat

Continuo treballant. Avui també. Res a celebrar, ni fa uns dies quan alguns passejaven l’absurditat per les avingudes, ni avui quan alguns passegen l’absurditat en els jutjats. Mentre vaig treballant -em toca premsar la brisa- m’adono que hi ha diferents tipus d’absurditat. Com a mínim en detecto dues. Tampoc és que hi pensi massa, la premsa em demana atenció complerta. La premsa no és absurda però la podria fer treballar absurdament.

Hi ha una absurditat que sempre m’ha agradat, m’ha inspirat i m’ha fet créixer com a persona i com a artista, si és que se’m pot considerar alguna cosa d’aquestes. És l’absurditat provocativa, directe, crítica quan es va fer present en l’art. Sobretot en el teatre que és el pal que més em toca. I si hi pren presència és perquè els autors la saben pouar de la realitat i la saben fer treballar àgilment contra l’adotzenament establert, contra la injustícia dominant, contra la frivolitat de la rao imposada pel poderós.

L’altra: la puta absurditat que redueix qualsevol cosa en misèria. Com ara, una passejada d’homes vestits per fer mal davant d’un home vestit d’ésser suprem i una cabra vestida de militar. O com l’absurditat d’uns éssers suposadament vestits de justos tancant a la presó a uns que demanen pau i diàleg. I podríem seguir descrivint l’absurditat. Paro, mana la premsa. Tasto.

Hem d’acceptar absurdament les amenaces, la lògica d’aquesta colla d’absurds?

Hi ha moments que hem de prendre decisions importants, s’han d’afrontar, valorar-les i decidir-se. Són moments difícils. Quan les prens et sents alliberat, et treus un pes de sobre. Era absurd no prendre la decisió, penses. Però comporta acceptar les conseqüències, fins i tot, potser que vagis a pitjor. Fins i tot potser que escursis l’existència… però et sents alliberat. I t’hi sents perquè ho ets. Has trencat l’absurditat. I has deixat enrere la por i la por que et provocaven els absurds.

Absurdament proposo que siguem egoistes. Som els únics que sabem el que ens convé. Les nostres necessitats i els nostres somnis. Ningú ho sap millor que nosaltres, tot i que ens facin pensar el contrari.

Totes les decisions que prenguem, esdevinguin positives o no, ens aportaran un creixement col·lectiu i personal que hauríem de tenir ben present. No puc deixar de premsar. Ahir quan vaig prendre la decisió de descubar i premsar, sabia que tindria unes conseqüències. I sabia que no podria deixar aquesta feina a mitges, se’m faria el vi malbé, la feina de tot un cicle. “El pitjor que hom pot fer és creuar un precipici en dos salts” diu en David Lloyd George.

Ara no podem quedar-nos a mitges. Seria absurd.

 

Publicitat