Predator

Shane Black torna a la saga que el va veure néixer com a creador, Depredador. Black va ser guionista no acreditat de la pel·lícula original del 1987 i coprotagonista d’aquesta. Depredador tenia a Arnold Schwarzenegger com a cap de cartell i John McTiernan, un dels directors estrella del cinema d’acció de l’època, estava darrere la càmera. Ara Black assumeix la direcció de la quarta entrega de la saga. 
La trajectòria de Black és si més no curiosa. Després de Depredator, li arribaria l’èxit com a guionista amb Arma letal, El último Boy Scout, El último gran héroe i el seu debut com a director a Kiss, Kiss Bang Bang. Tot i que posteriorment va estar una mica perdut, la seva carrera va tornar a agafar rellevància amb Iron Man 3 i l’excel·lent Dos buenos tipos. 
Predator és la quarta entrega de la saga i continua la història allà on va quedar en la tercera entrega. Les referències sobretot són de les dues primeres, la tercera passa de biaix i pel que fa als encreuaments amb Alien, és com si no haguessin succeït. 
El responsable involuntari que els Predators tornin a la Terra és un nen (interpretat per Jacob Tremblay, el protagonista de Wonder). Els Predator en aquests anys han millorat el seu ADN i l’espècie ha evolucionat. Només un grup liderat per un exsoldat (Boyd Hollbrock) i una professora de ciències (Olivia Munn) tenen opcions d’evitar que acabin amb els humans.
Predator és una pel·lícula que va a contracorrent i que és deutora del cinema d’acció dels anys 80 i 90. Veient-la, si no fos pels efectes especials, podria ser perfectament una pel·lícula d’acció dels 90, amb tot el que comporta, el bo i el dolent. D’aquesta manera el públic millennial pot sentir que no és una pel·lícula per a ells, i efectivament, no ho és. Els personatges són conscientment plans i han vingut a fer el que toca. No busca donar una profunditat més enllà de l’estereotip, però ho vesteix amb uns diàlegs enginyosos i divertits. Predator serà una pel·lícula que dividirà al públic, ja que el vessant humorístic de la mateixa i que no es prengui seriosament, desencadenarà la ira de Khan en les xarxes socials, d’una manera similar a la que va viure el director a Iron Man 3. Val a dir que els personatges són políticament incorrectes, i diuen coses que costa veure en pel·lícules comercials que vénen del Hollywood actual. Per això repeteixo que Predator navega amb el vent en contra. 
Per altra banda, conté grans dosis de gore, que Hollywood ha volgut apartar de les seves pel·lícules més comercials, i ha quedat relegat en produccions de sèrie B. La utilització del menor d’edat protagonista també costa de veure en pel·lícules comercials. Black ja va fer alguna cosa semblant amb la nena de Dos buenos tipos, i aquí no li tremola la mà a l’hora de fer que l’entrenyable Jacob Tremblay es posi el casc del Predator i comenci a… Bé, ja ho veureu.
El ritme de la pel·lícula es manté constant, tot i que en el darrer terç baixa i tot es mostra més previsible i convencional. És aquest desenllaç la part que patina de la pel·lícula i on trobem els seus punts flacs. Curiosament aquest darrer terç es va rodar de nou, i es nota perquè Jacob Tremblay va fer una petita estirada entre el temps que va passar entre el final de rodatge i els reshoots. Però curiositats a banda, el desenllaç no funciona i li manca la gràcia i dinamisme que havíem vist fins aleshores. M’agradarà veure algun dia el muntatge original de la part final.
Black segueix una estructura similar a la primera pel·lícula, però li dóna la volta a aquest grup dispar de personatges que s’ha d’enfrontar contra l’alienígena, així com la introducció de més i nous elements en la mitologia dels Predator. 
Predator és una translació a la nostra època del que en el seu moment va significar Depredador, per això em fan molta gràcia aquells que parlen sobre un guió sense sentit. Predator no ho pretén, simplement busca entretenir a l’espectador i fer-lo gaudir, sobretot als amants de la sèrie B de gènere. I la clava, inclòs amb un sentit de l’humor premeditadament vulgar i políticament incorrecte, a través d’uns diàlegs que són la cara B d’El ala oeste de la Casablanca i amb un repartiment amb molta química Si entreu en el joc, us ho passareu tan bé com ells. 
Predator té molt clar el tipus de pel·lícula que aspira ser, i ho aconsegueix. Si busqueu alguna altra cosa, us equivoqueu de pel·lícula. Per fi tenim un tipus de pel·lícula que Hollywood va renunciar, fa més de 20 anys, a continuar fent. La llàstima de tot plegat és que desgraciadament serà flor d’un estiu.