El suïcidi assistit de Maria José Carrasco, malalta terminal d’esclerosi múltiple, ens ha retornat a reflexions inacabables sobre el dret a posar fi a una vida que ja no és, és a dir, sobre l’eutanàsia.
La cooperació al suïcidi ha de desaparèixer del codi penal i, tal vegada, voldríem que no calgués establir límits perquè la pròpia societat hagués aprés a definir-los serenament, tàcitament, consensuadament.
No serà així. La societat i -sobretot- els seus representants no els mou l’aproximació i la cerca solucions modernes a greus problemes per amplis acords. S’ha perdut el costum de les reflexions serenes que donin solució als dilemes humans i humanitaris.
Maria José Carrasco patia una malaltia greu que la turmentava des de feia molts anys. La ciència havia determinat clarament que la malaltia era incurable i el seu deteriorament irreversible i malgrat haver manifestat repetidament la seva voluntat de morir lliurement, públicament, conscientment.
Avui el seu company esta acusat d’un delicte greu i només algunes associacions que des de fa temps intenten que l’eutanàsia es visqui amb normalitat, han fet sentir la seva veu. Mentrestant, la política encesa per una campanya electoral a destemps, torna a mirar cap una altra costat en aquesta qüestió.
