Encara que es digui Romanyà de la Selva, es troba dalt d’un turó de Les Gavarres, és una de les quatre claus de l’escut del municipi de Santa Cristina d’Aro, i pertany al Baix Empordà. Era conegut pel dolmen mil·lenari, per la bonesa de l’aire que s’hi respira. Fa uns quants anys, però, és punt de pelegrinatge perquè va ser el lloc que l’escriptora Mercè Rodoreda va triar per viure i per escriure, des que va tornar de l’exili, i on reposa per sempre.
Si l’eclosió literària de Rodoreda es produeix a Ginebra entre el 1954 i el 1972, on escriu les novel·les de Barcelona, on de ciutat a ciutat dibuixa de manera brillant la Barcelona que va haver d’abandonar, a Romanyà l’escriptora va trobar-se de cop immersa en un bosc, en la natura en estat pur, si és que hi ha estats purs. És així que hi va acabar Mirall trencat, novel·la pont entre Ginebra i Romanyà, entre la vida ciutadana i la vida al bosc, hi va escriure Quanta, quanta guerra…, els viatges de Viatges i flors, i va anar donant forma a La mort i la primavera, totes elles les obres més espirituals, més simbòliques, més poc convencionals de l’escriptora.
El recer celest de Romanyà de la Selva és omnipresent en la darrera obra rodorediana. Em podeu ben creure perquè hi he viscut molts anys i cada vegada que obria una pàgina de les seves obres hi trobava una descripció d’alguna cosa que m’envoltava, d’alguna cosa de les que trepitjava cada dia, o de les que veia, quan aixecava la vista del paper.
Rodoreda va deixar escrites frases memorables sobre Romanyà, especificant que era de Romanyà que parlava, – un gran regal que li va fer-. Però també va deixar escrites frases que a simple vista poden semblar que descriuen una ucronia o un no lloc i de debò floreixen del terrer que vivia i de les deus que l’alimentaven espiritualment. Carme Manrubia la que més.
“Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot.” de Quanta, quanta guerra…
Escolta el capítol dedicat a Mercè Rodoreda, de la sèrie “Ui, si aixequés el cap”
