És descoratjador tornar a veure imatges de gent cridant enfrontada a la policia, a les portes d’un parlament d’un país democràtic. Tristíssim és també el paper d’alguns mitjans, que renunciant a la responsabilitat que tenen més enllà de sumar audiència, afegeixen llenya al foc d’un conflicte que enfronta a dues bandes que en són responsables, però que té en l’origen a polítics que van optar pel populisme contra Catalunya i ara els seus acòlits els hi recorden que si van recollir signatures o fer campanyes de ràdio a Andalusia o l’Aragó contra l’ensenyament o el finançament catalans, ara no poden fer res que no sigui anar a més.

Iñaki Gabilondo deia en un dels seus comentaris habituals que la única solució (amb independència de si és la més justa o no), és que Puigdemont renunciïi i a l’anunci del President del Parlament d’ajornar la investidura de Puigdemont, als mitjans espanyols (i també els catalans) els hi faltava temps per parlar de divisió, de fracàs, etc… Això sí, tots amb la càmara plantada al parlament per retransmetre a temps real, com la gent (que està fins els collons que se li trepitgin els seus drets) s’esbatussava amb els mossos. O tots explicant amb titular de traç gruixut, que els membres de Ciutadans van haver de sortir escortats entre crits, però ningú explica, que haurien pogut marxar a les dues de la tarda i que fer-ho a les 7 del vespre, sembla sospitosament intencionat per buscar la foto.

Enmig d’això, un petit debat (primer a twitter i després via whatsapp) amb una coneguda i respectada (almenys per mi) periodista de La Sexta, que em recordava que ella (que feia uns minuts lamentava que l’ambient al parlament pugés de to) sol explicar les dues versions de la història i que rep tant del costat sobiranista, com de la claveguera de personatges com Jiménez Losantos. Com si jo necessités cap aclariment!

Quin trist paper estem fent tots plegats quan hem d’acabar justificant les nostres opinions i quina grisor, la d’un país que té per president un senyor d’un partit corrupte, que bé per estratègia (o per falta de) o per ganduleria ha deixat podrir la situació fins al punt de manipular la justícia per justificar el seu discurs.

I jo penso en aquelles persones que somnien que algun dia poguem ser la Holanda o la Dinamarca del sud d’Europa i m’entristeixo només de pensar que si vull viure en condicions similars com les d’aquests països, només puc fer les maletes i fotre el camp, perquè miro aquí i com va dir aquesta cèlebre periodista, penso… Qué desastre, qué mal todo!

Al final tenías razón, Ana.