Ressenyes: Onward, Togo i La dama y el vagabundo

ressenyes:-onward,-togo-i-la-dama-y-el-vagabundo
Avui les crítiques d’Onward disponible en vídeo en demanada i Togo i La dama y el vagabundo de Disney +.

Onward

Pixar estrena pel·lícula, Onward, un homenatge als jocs de rol com Dungeons & Dragons i a sagues de fantasia com El senyor dels anells. Onward està ambientada en un món de fantasia habitat per criatures mitològiques com elfs, follets, centaures, etcètera, però la màgia, en canvi, ha desaparegut i ha estat substituïda per la tecnologia, essent la màgia només un record llunyà. Mentre la màgia requeria un esforç, la tecnologia ho fa tot més fàcil només prement un botó. 

La pel·lícula ens presenta a dos germans adolescents Ian i Barley. Ian és tímid, intel·ligent i introvertit, mentre que Barley és extravertit, li encanten els jocs de taula i també és un maldestre, però té un gran cor. La pel·lícula arrenca quan la mare entrega a Ian, en el seu setzè aniversari, una carta que el seu pare els va escriure. En ella descobreixen que abans de morir va estar experimentant amb la màgia. El sobre conté un encanteri que els permetria passar un dia amb ell. Com que no el saben fer servir, l’encanteri no resulta surt bé i disposaran de 24 hores per arreglar-lo, si no desapareixerà per sempre. 
El director i coguionista d’Onward és Dan Scanlon (director de Monsters University) que s’ha basat en la seva pròpia experiència i la del seu germà, que van perdre el seu pare amb un i tres anys respectivament, i que es preguntava com seria tenir l’oportunitat de passar un dia amb ell i que aprendria d’ell mateix. 
Onward és una road-movie d’aventures en què els germans començaran a conèixer-se entre ells i també es descobriran a ells mateixos. Durant el viatge trobarem éssers mitològics, com la mantícora o unes fades sortides de Sons of Anarchy que han perdut la màgia i com pel camí la tornaran a descobrir.
La pel·lícula fa un retrat magnífic dels personatges, sobretot els germans en una nova lliçó d’animació i d’expressivitat de les figures animades. Pel camí ens trobarem amb homenatges a la sagues esmentades abans amb elements també de Harry Potter i Indiana Jones. I també a Este muerto está muy vivo, que tot i no tenir res a veure amb el rol i la fantasia, queda collonut. El cas és que tot conjuga molt bé, gràcies a uns diàlegs i unes relacions molt ben escrites.
Onward és pura diversió de primera, que ens ofereix un final molt emotiu i perfecte a l’alçada del millor de Pixar. No vull oblidar la banda sonora de Mychael i Jeff Danna capaç de captar el to aventurer de la pel·lícula.
En trobareu un especial amb espòilers en el programa 19×26: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox,

Togo 

Recordeu Balto? Balto és una pel·lícula d’animació de l’any 1995 produïda per Universal que estava basada en fets reals. La pel·lícula ens narrava els fets reals ocorreguts l’any 1925 en què en el poble de Nome (Alaska) va patir una epidèmia de diftèria entre la mainada de la població. Una tempesta de neu va bloquejar totes les rutes de transport per obtenir els medicaments necessaris que es trobaven a 1100 quilòmetres de distància. L’única manera per obtenir-les era a travessar el gel i la neu a través d’un trineu arrossegat per gossos. Togo i Balto expliquen la mateixa història, però mentre que pel·lícula animada no va aprofundir en quins van ser els gossos que van tirar del trineu i es va quedar en Balto perquè va ser el que va sortir a la premsa del moment, Togo ens explica quina va ser la persona que va conduir el trineu i quins van ser els gossos participants, liderats per Togo, del qual la pel·lícula en porta el títol. 

Tot i que Togo perfectament es podria haver estrenat en cinemes, ho ha fet a través de la plataforma Disney +, i s’ha convertit en la millor pel·lícula original estrenada i feta expressament per aquesta plataforma. No té res a veure amb La llamada de lo salvaje estrenada recentment en els cinemes. Es tracta d’una pel·lícula complement diferent, tot i que tenen alguns punts en comú. 
La protagonitza un magnífic Willem Dafoe, que sap que ha de posar en perill la vida del seu millor i estimat gos per salvar els nens i nenes del seu poble. Per altra banda, Togo és un animal amb una voluntat tenaç i irreductible. El treball amb els animals ha estat magnífic. A diferència de La llamada de lo salvaje, tots els animals que apareixen a la pel·lícula són reals. Destacar també el paper de Julianne Nicholson, que interpreta a la dona del personatge de Dafoe. 
També voldria destacar els magnífics paisatges que ens acompanyen al llarg de la pel·lícula d’aventures de caire clàssic. Ha estat rodada a Canadà. 
Togo és una molt bona pel·lícula sobre l’amistat entre un home i el seu gos. Estem davant una pel·lícula que recorda molt a les pel·lícules familiars de Disney que ens varen encantar en els anys 80. 
La dama y el vagabundo 

Live-action estrenat a Disney + que no passa el tall. Si la majoria de live-action de Disney no superen els seus originals en animació, imagineu-vos quan intentes fer el mateix amb el pressupost d’una pel·lícula per a televisió. En aquesta ocasió es tractar d’adaptar el clàssic del 1955, però amb molta menys gràcia. 

Recordem que ens narra la història de Lady, una gosseta de casa bona que per diferents circumstàncies acaba al carrer i que s’enamora de Tramp, un gos que viu al carrer i que l’ajudarà a sobreviure en aquest món que a ella li resulta desconegut. 
Hi ha poc a salvar en aquesta adaptació. Primer, la tecnologia no està a l’alçada de les circumstàncies. Els efectes especials són molt bàsics i els animals no es perceben com a reals, tot i que es tracta d’animals reals. El problema és quan els fan parlar, ja que els moviments de la boca estan fets amb un terrible CGI. Però a part d’això, el pitjor és la falta d’ànima de la pel·lícula, que no emociona. Ens passem tota l’estona esperant veure com adapten l’escena dels espaguetis de l’original, que és l’únic que és la millor d’aquest remake, però encara que no tinc clar si és només perquè em va retrotraure a l’escena de l’original o per mèrits d’aquesta. 
Aquest live-action s’esforça per la correcció racial, i introdueix de manera forçada una diversitat que no és gens orgànica respecte les relacions humanes. A Disney se li veu aquí el llautó del políticament correcte. Els actors i actrius fan el que poden, però semblen ser conscients del tipus de pel·lícula que estan fent. 
Per fer aquesta adaptació, més valia no haver fet res. No obstant això, pot despertar l’interès d’aquesta història entre els més menuts que no coneguin la pel·lícula original. Mentre que l’original era una pel·lícula que en pot gaudir tota la família, aquesta és purament infantil. Probablement el live-action més innecessari dels fets fins ara per Disney.

Trobareu la ressenya de Togo i La dama y el vagabundo en el programa 19×32: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.