Aquest any a La Bisbal commemorem els 30 anys del naixement de Tabacalera -en realitat, 31. Als més joves, és un nom que no els sonarà de res. Però per entendre per què a La Bisbal han aparegut músics i grups de l’alçada del campanar de Santa Maria, és imprescindible conèixer la seva història.

Tabacalera va ser un local que, un bon dia, per part d’un consistori amable, se’ns va donar als joves bisbalencs perquè hi féssim coses. No és nou, em direu, a cada poble els ajuntaments solen tenir un espai per a joves on poden fer-hi activitats. Quina fou, doncs, la diferència? Que la mentalitat imperant en aquell consistori amable va ser el de l’autogestió: nosaltres paguem el lloguer i vosaltres feu i desfeu.

Dit i fet, com si d’un casal okupat es tractés, el jovent inquiet del poble -érem a mitjans anys 80´s, anys del punk, l’ska, del rock radikal basc, la insubmissió i el Que pagui Pujol- vam ajuntar-nos en un aiguabarreig increïble que va gestionar, al llarg de més de vuit anys, un espai on la cultura -la nostra cultura- va tenir un epicentre esplendorós. Cada setmana, repeteixo, cada setmana, hi havia concerts, especialment, però també tot tipus d’activitats -cinema, xerrades, festes populars…- Una programació que ja la voldrien els millors programadors professionals d’avui en dia. Per Tabacalera hi varen passar bandes de Nova York, de Londres, franceses o italianes. Per descomptat, també, moltes bandes locals i nacionals. Algunes, amb el temps, esdevingueren molt significades.

De fet, hi havia gires europees de bandes que, a l’aterrar a l’estat espanyol, tenien tres punts referents: Barcelona, Madrid i Tabacalera. Vam crear, també, la primera escola de música moderna de la Bisbal -on només hi havia l’escola de cobla- que, vist amb el temps, tant de rèdit ha donat a un poble de poc més de 10 mil habitants. Per a nosaltres, els joves inquiets i diferents d’aquella època, joves des dels 15 i fins els 99 anys, Tabacalera fou un oasis, un punt de trobada i desenvolupament personal i col·lectiu que ens va fer créixer com a persones i com a poble.

Per descomptat, però, no tothom ens va veure amb bons ulls. Les queixes que Tabacalera era un antre de perversió ple de drogues, sexe i rock’n’roll, creixien amb el pas dels anys entre les ments benestants i conservadores de l’època. Successius consistoris no varen ser tan amables ni compartien els beneficis de l’autogestió. Polítics que aspiraven a viure’n, de la política, i que de fet encara hi són, van carregar totes les tintes contra nosaltres. Aquell laboratori de Cultura, amb majúscules, que no podien controlar, els treia de polleguera. Finalment fou un govern socialista qui va clausurar el local. 30 anys i penso com han canviat les coses. Ho podrem visualitzar el mes de juny en una exposició que es muntarà al castell de la Bisbal.

Els conservadors van anar guanyant terreny i no només van tancar Tabacalera, sinó que fins i tot van prohibir que els nens i nenes juguessin a les places del poble. Ara, el jovent està, per desgràcia, molt més controlat, normativitzat, institucionalitzat. I després ens queixem de la manca de cultura. Deixeu-los fer, com vam fer a Tabacalera, encara que no us agradi el que facin. Deixeu-los fer i deixeu-los en pau. El futur del vostre poble ho agrairà.