En Miquel Curanta és el codirector de Ràdio Capital i és el director del Club TR3SC

Hem tingut un estiu intens en matèria de reivindicacions i contra reivindicacions. Avorrits de la manca d’activitat parlamentària, alguns polítics més irresponsables que no pas una altra cosa, han arengat les seves bases i els seus votants perquè es llencin al carrer a retirar llaços, pancartes i altres símbols que l’independentisme (no menys arengat) s’ha ocupat de repartir per tot arreu.

Tot plegat en nom d’una suposada neutralitat de l’espai públic que busca, en el fons, tancar la boca d’aquells que l’utilitzen per a reivindicar-se. Hi havia dues opcions: Respondre a llaços grocs amb altres elements reivindicatius o voler eliminar els que van colocant els CDR.

Si es té en compte que el moviment independentista, si una cosa té és la seva perseverança, qualsevol amb dos dits de front podrà saber que quan es tregui un llaç groc, un cdr n’hi posarà 100 més (talment el que va passar amb l’estelada serrada a Palamós divendres passat). Així doncs, si es té en compte aquest factor i vist que no hi ha reivindicació alternativa que competixi amb la groga, només em queda pensar amb les ganes d’alguns de tensar la corda. De fet, un regidor de Ciutadans va publicar una piulada (que després va esborar) on afirmava que la tàctica de força la confrontació era boníssima i que calia a ser pacients, que tard o d’ho ra a l’independentisme se li escaparia alguna bufetada i llavors ja ho tindrien.

Tanmateix ha acabat l’estiu i ara hi han altres assumptes amb els que emmerdar l’activitat política (màsters, tesis, etc… ) i el debat sobre els llaços grocs ha desparegut… en part. Perquè els CDR’s segueixen actuant, però els politics de l’altra banda ja no en parlen. Han deixat orfes els “coandos de neteja”. No sé ells què en pensen, però jo em sentiria una mica “abandonat” i utilitzat. O en quslevol cas, més del que m’hi sento ara.