http://ningunoes.blogspot.com/2018/06/tully.html
Jason Reitman, com a director i Diablo Cody, com a guionista, tornen a treballar junts després de Juno i Young adult
Tully es basa en una experiència personal de Cody quan per poder continuar treballant després del naixement del seu tercer fill, va contractar una cangur de nit perquè es fes càrrec del bebè mentre ella dormia. 
La protagonista de la pel·lícula és Marlo (Charlize Theron) una mare de tres fills, un d’ells un nadó, totalment esgotada. El seu adinerat germà (Mark Dusplass) li regala els serveis de Tully (Mackenzie Davis), una cangur disposada a atendre a la mainada durant la nit. Al principi, Marlo es mostra reticent envers Tully, però aviat es crearà un fort vincle entre ambdues.
Tully ens deixa amb sensacions agredolces. El millor de la pel·lícula és la valentia que té a l’hora de mostrar una cara de la maternitat llunyana del conte de fades que ha perpetuat el cinema, i que encara avui en dia és un tabú per la societat. La pel·lícula exposa obertament els sacrificis que suposa tenir fills. La pel·lícula narra com cap altra ha fet fins ara, el cansament físic i mental d’una mare que es veu sobrepassada després de tenir el tercer fill. Quan apareix Tully, Marlo comença a recuperar la seva identitat i comença a reconèixer a la persona que era i que s’ha vist anul·lada, podríem dir que esborrada, per la seva única faceta de ser mare.
Charlize Theron fa un paperàs, ja que el desgast del personatge té una part mental molt important, així com física, la qual li va portar a engreixar 20 quilos. A través del seu rostre veiem com s’esdevé el procés de ser només mare a, progressivament, una persona que recupera la seva individualitat. 
Marlo pateix una depressió postpart i el guió de Cody ho explica molt bé a través d’innumerables detalls, molt ben mostrats a la pantalla per Reitman. 
En canvi, la pel·lícula s’ensorra en el final a través d’un gir forçat, que no explicaré per no caure en el terreny de l’espòiler, però que qui l’hagi vist sabrà de què parlo. Tully peca d’una innecessària necessitat de voler sorprendre a l’espectador quan no tocava. Llavors és quan la pel·lícula mostra unes costures i una sèrie de problemes que no existien fins aquell moment. Tot i que instants abans hi hagi una sèrie de pistes que et condueixen a aquest gir, és tan abrupte i innecessari i a mi em va fer sortir de la pel·lícula. Es podia haver explicat el mateix sense aquest truc de guió i haguera estat una pel·lícula collonuda. 
Malauradament ja no serà així, i ens quedem amb una pel·lícula interessant que, això sí, malgrat tot val la pena veure, amb una protagonista que brilla per damunt de qualsevol cosa, però amb un final amb moltes pegues.

Escrit per - http://www.ningunoesperfecte.cat/

Font - Ningú no és perfecte