Publicitat

Bon dia! Gairebé cada mes de setembre repeteixo tres rituals: el primer ballar salsa per la Fira d’Indians de Begur. El segon, celebrar el meu aniversari. I el tercer, si puc, vaig a veure l’exposició Visa por l’Image, la mostra de fotoperiodisme que es fa a Perpinyà. Encara fa poques hores corria per carrerons de la Catalunya Nord.

Com sempre hi ha fotos colpidores, però no és una exposició de sang i fetge: hi ha imatges de guerres, sí, fotos de ciutats aniquilades com Mossoul o Palmira. També hi ha fotos ambientades en històries humanes. Fotos de gent, vida quotidiana en presons. Hi ha temes com els terratrèmols d’Itàlia de l’any passat. I fotos de soldats. Per cert, curiositat: en moltes fotos amb soldats… se’ls veu amb telèfons mòbils en moments de repòs. Cadascú és fill d’un moment tecnològic concret.

Sempre que visito aquesta mostra em vénen al cap unes quantes conviccions.
La primera, el gran orgull que sento per formar part d’aquesta professió, tan criticada i tan criticona, del periodisme.
La segona, les ganes que tinc de fer cada dia més i més i més. De sentir-me viu en un feina que m’apassiona.

Tornant a l’exposició. Aquest any hi havia un seguit d’imatges dels atemptats de Niça, succeïts el juliol de l’any passat. Unes imatges senzilles dels carrers després del terror. Sorprenien per la serenitat. Ara parlo de memòria però en recordo una on sortia un senyor, fotografiat, que deia que no passejava més pel bolevard dels anglesos de Niça, el lloc dels fets. O una altra on es veien unes senyores que anaven a fer footing pel mateix indret de la massacre. Fotos de policies… Molta serenor que contrastava amb les imatges que vam veure en alguns diaris, de la Barcelona ferida pel mateix terrorisme aquest estiu. I és que l’atemptat a Barcelona a mi em va deixar sobtat. Encara no he paït la sensació de fragilitat, encara sento incomprensió quan més coses es van coneixent, encara ara em passen pel cap les imatges mentals d’Alcanar, les bombones de butà, la Rambla, Cambrils, Ripoll, els llums de policia a la nit quan anava cap a casa i em trobava controls a totes hores.

Precisament, per entrar a veure aquesta exposició de Perpinyà hi ha controls policials en alguna entrada, on et registren, et buiden la motxilla del tot, t’escannegen. I com que ara mateix ens volem aferrar a la sensació de seguretat, ajudem els policies a que ens escorcollin. I fins i tot ho aplaudim.

Vaig acabant. M’hauria agradat començar el setembre Déu mana i desitjar-vos un bon setembre. Celebrant que és el millor mes de l’any perquè és el mes on tot comença, que tenim les platges per nosaltres sols, que l’aigua de mar és calenta i que l’únic dolent és que hi ha mosques a tot arreu. Però no. Tenim un setembre tibat i preocupant, ja ens entenem, amb notícies molt inquietants cada dia. Que fan una mica de por. I que ens fan sentir protagonistes d’una història que, qui sap si l’any que ve, es podrà visitar a la mostra de Perpinyà, en forma de fotografia de premsa.

Publicitat