Hi ha cròniques que necessiten un parell de dies de distància per entendre què va passar exactament allà dalt. La d’Amaia a Cap Roig n’és una. Potser perquè el viatge ja va començar amb una petita odissea: una baixa de la fotògrafa a última hora, vint-i-tres trucades buscant substitució i vint-i-tres negatives. Anar sola a un concert imposa una mica, no ho negaré, però hi ha escenaris que ho fan tot més fàcil. Cap Roig n’és un.
Pel camí, escoltant les cançons del seu nou repertori, la sensació no era la d’anar a cobrir una artista llunyana, sinó la de retrobar algú que fa anys que forma part de l’imaginari col·lectiu de tota una generació. Des d’aquell OT del 2017 fins a La Mesías, hem vist créixer l’Amaia gairebé en temps real. I potser per això, quan surt a l’escenari, encara conserva aquella estranya capacitat de semblar propera fins i tot des de la distància.
L’havia vist abans. A la inauguració del Primavera Sound compartint escenari amb el repartiment de La Mesías. També al Festival·B, en un entorn molt més sorollós i multitudinari. Però mai havia tingut la sensació de tenir-la tan a prop com divendres a Cap Roig. Potser és l’escenari. Potser és el format assegut. O potser és que Amaia ha trobat aquell punt en què una artista pot actuar davant de milers de persones i continuar semblant que canta per a una sola.
En una nova nit del Festival de Cap Roig, organitzat per Clipper’s Live amb el suport de CaixaBank, els jardins van tornar a demostrar per què continuen sent un dels escenaris més especials de l’estiu català.
Amaia ja no és aquella jove promesa que sorprenia per la seva espontaneïtat. Continua conservant-la, però ara hi afegeix una confiança escènica que li permet moure’s amb absoluta llibertat entre registres, instruments i atmosferes. Entre cançons, conversa amb naturalitat, improvisa comentaris, riu amb el públic i fa referència a la seva família, present entre les primeres files.
Sobre l’escenari, continua fent una cosa que sembla senzilla però que cada cop és més rara dins del pop actual: anar completament a la seva. Mentre altres artistes busquen amplificar cada gest, ella construeix el concert a partir d’instruments inesperats, cançons que esquiven les etiquetes i girs que fan difícil predir cap on anirà la següent peça.
La banda hi té molt a veure. Entre tambors, flautes, xarangos i arranjaments que beuen tant del folklore com del pop contemporani, el repertori es mou amb una naturalitat sorprenent. De cop apareix l’energia despreocupada de Giratutto i, uns minuts després, el concert gira cap a territoris molt més delicats.
Un dels moments més celebrats va arribar amb Ya está. L’aparició d’una arpa enmig de l’escenari va provocar aquell silenci que només es genera quan ningú vol ser la persona que el trenqui. Durant uns minuts, els Jardins de Cap Roig van quedar suspesos entre les cordes de l’instrument i una veu que no necessita gaire artifici per capturar tota l’atenció.
També hi va haver espai per a Yamaguchi, una cançó que resumeix força bé la manera d’entendre el món d’Amaia. Només ella podia escriure un tema sobre un parc de Pamplona i acabar convertint-lo en un pont inesperat amb el Japó. Explicat així sembla una anècdota absurda; escoltat en directe, té tot el sentit del món.
Cap Roig acostuma a ser un festival de públic tranquil, d’aplaudiments continguts i copes de vi blanc. Divendres, però, fins i tot aquesta formalitat va acabar cedint. Amb Tengo un pensamiento, bona part de l’auditori es va aixecar de la cadira i va convertir el tram final del concert en una petita celebració col·lectiva.
Tres dies després, encara em costa explicar exactament què va passar allà dalt. I sospito que aquesta és part de la gràcia. Els concerts que recordes no sempre són els que et deixen respostes. Els d’Amaia, sovint, funcionen just al revés: et deixen unes quantes preguntes més.
