Després de l’abandó de Ben Affleck com a Batman i de Henry Cavill com a Superman, amb una sèrie de pel·lícules desastroses arrossegades per la visió de Zack Snyder, i el fracàs econòmic de Liga de la Justícia, arriba Aquaman per salvar el que queda del DCEU. Ho aconseguirà? Econòmicament sí, perquè la pel·lícula ha estat un èxit comercial, sobretot a la Xina, però creativament estem igual. Això sí, Warner abandona els grisos i abraça els colors estridents, els uniformes més cridaners i els personatges més kitsch. El problema és que el canvi és només estètic i resulta insuficient.
Aquaman ha estat un personatge de DC marginal en els còmics i que ha estat sempre objectiu fàcil per fer-ne burles entre els lectors. Cal dir-ho, Aquaman era ridícul en tots sentits, no només el visual. Per tant, el fet que James Wan volgués assumir-ne el repte d’adaptar-lo al cinema, només responia als canvis que Snyder havia sotmès el personatge. Material de partida amb què Wan es veia en cor en fer-ne alguna cosa de profit.
L’elecció clau per no caure en la ridiculesa era l’elecció de l’actor. Snyder va triar a Jason Momoa qui vàrem veure debutar en acció a Liga de la Justícia. Tot i que no destacava, sí que vèiem que aquesta versió d’Aquaman no seria objecte de bromes. Personalment, Jason Momoa no em va fer ni fred ni calor, ja que em va donar la sensació que estava només per omplir i era normal que quedés eclipsat quan apareix amb pantalla qualsevol que tingui carisma, que és el cas de Superman en aquella pel·lícula. Però si una cosa bona té Aquaman és Jason Momoa, que crea un superheroi propi, una extensió del mateix actor, una mica com Robert Downey Jr. amb Tony Stark, però amb esteroides i un coeficient intel·lectual que només li permet limitar-se a reaccionar i repartir hòsties a tot allò que li passa pel davant. No obstant això, elecció perfecta. El problema amb el personatge no ve per l’actor, sinó per un guió que no li dóna cap profunditat, ni cap moment de personatge perquè es passa repartint com Bud Spencer en cada escena. 
És aquesta la millor pel·lícula del DCEU? Per mi, ni de broma. La majoria de la gent us dirà que Wonder Woman. Per mi, no, ja que, tot i entretinguda, no deixava de ser Capitán América: El primer Vengador, canviant a un home per una dona, amb un excés d’efectes especials en les batalles, que a Aquaman es repeteix. Per mi, la millor del DCEU és Liga de la Justícia, que malgrat tots els problemes, és amb la més entretinguda i amb la que millor m’ho he passat. El problema d’Aquaman és que m’ha avorrit. Què voleu que us digui. Dues hores i mitja de bufetades sense parar, sense donar als personatges ni un segon de repòs, m’avorreix. He tingut la mateixa sensació que vaig tenir en veure Transformers 2 i que es va repetir en totes les seqüeles posteriors. 
Val a dir que el metratge de gairebé dues hores i mitja és injustificable. La història no dona per tant, però com que avui en dia s’ha imposat que si no fas una pel·lícula que arribi a les dues hores, és una obra menor, s’inventen tota la trama de Black Manta, que no té res a veure amb la trama principal i que no aporta absolutament res a la pel·lícula. Només l’allarga 45 minuts, que li haurien vingut de perles que tingués de menys. 
Aquaman és una barreja de pel·lícules infinitament millors que ella. Els guionistes o productors han volgut posar-hi tants elements diferents, que al final és un monstre de Frankenstein. Un encadenat d’escenes d’acció mal enllaçades i una pel·lícula amb tons diferents segons l’escena. El cert és que agafa referents de tot arreu, sigui el conflicte familiar i el món de Thor, les venjances a l’estil Black Panther, un món futurista extret de Blade Runner, escenes d’acció de la saga Transformers o l’aventura de La búsqueda de Nicolas Cage. Personalment crec que hauria d’haver apostat per l’aventura perquè és la part que millor funciona. Molts referents, sense casar-se amb cap per un producte sense originalitat. L’altre problema és que tot és absolutament previsible. Des del primer moment saps què passarà i com acabarà. Les trampes amb què et volen enganyar es veuen d’una hora lluny. Fins i tot saps que el personatge que t’han fet creure que està mort, no ho està, i esperes que aparegui d’un moment o altre. 
Pel que fa a la resta d’actors, ens quedem amb Nicole Kidman, tot i que està només per cobrar el xec i dedicar-se a millors projectes. També tenim a Dolph Lundgren, que sempre ve de gust veure, i un voluntariós Willem Dafoe. Pel que fa a Amber Heard, la veritat és que la química que té amb Momoa és zero, i Patrick Wilson fa molta vergonya veure’l tenyit de ros i amb els vestits que porta. Però Wilson encara fa bo el dolent Black Manta, perquè ell simplement és dolent perquè li toca i ja està. De l’actor que l’interpreta no parlaré sense la presència d’un advocat. 
El millor de la pel·lícula és el principi, quan se’ns presenta l’ambientació amb la coneixença dels pares del protagonista, la marxa de la mare i quan ja és infant i descobreix que pot comunicar-se amb els peixos. A partir d’allí, s’allunya de la màgia per apostar únicament per ser un Megalodón o una La gran muralla. Plena de llums, colors i bufetades que enlluernen al públic xinès. 
Pel que fa a la direcció de James Wan, pel resultat, tant podria ser Wan com qualsevol altre director random. L’empremta personal que Wan pogués crear-se en el terror, no existeix en el superheroic. 
Amb l’èxit econòmic que ha tingut, tindrem segona part. La qual cosa em fa reflexionar sobre els motius que pel·lícules desvergonyidament dolentes amb aires dels noranta com Venon o aquesta esdevinguin grans èxits de taquilla.

En trobareu la tertúlia sobre la pel·lícula en la segona part del nostre podcast:

Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a ivoox.