29.1 C
Pals
Dimarts, 16 agost 2022
- Publicitat -

Begur-Calella-Cadaqués

Des de la tumbona de la piscina, on llegeixo, he vist una parella que ha sortit al balcó de la seva habitació d’hotel, una mica més enllà, a fer-se fotos. Voregen la trentena, parlen un aigabarreig de castellà-català, i van mudats d’aquella manera que es muden els pijos per nar a qualsevol lloc quan no s’han de vestir d’etiqueta: amb indiferència respecte l’ocasió i el lloc on van, com si no els afectés, com si estiguessin per sobre de tot, com si fos una marca amb la que se senten representats, protegits. Ella duu talons, i em demano si és que no ha trepitjat mai llambordes o que simplement no ha avaluat la possibilitat de dur espardenyes. Son guapos d’un guapo estàndard, tallat a patró, tenen una conversa insubstancial i es fan fotos i selfies que repeteixen durant ben bé cinc minuts. Un poco más a la derecha, cariño. Ahora abrazados, amor. Semblen (més que feliços) prou contents, i potser acabats de casar, aliens al que els espera. Des de la tumbona em demano com els serà la vida a venir: si tindran fills o no en tindran, si no en podran tenir o no voldran, deixaran de tenir sexe o en sabran gaudir, l’enganyarà ell a ella, l’enganyarà ella a ell, marxaran a viure a Madrid, a algun dels dos el faran fora de la feina, els pares es posaran malalts, tindran problemes econòmics, un passarà una crisi vital, aguantaran junts o no, us es morirà abans, acabaran essent dos vellets feliços amb una família enorme o es moriran sols en una residència. Me pregunto si ells hi han pensat, en tot això. La darrera foto és amb un barret, i no em sorprèn. No de palla, no, un Panamà de tres al quarto però Panamà. Com diu en Campsolines (que l’altre dia va baixar a Begur): mai no nhavia vist tants. L’estètica ens agermana, revela i acusa. Begur-Calella-Cadaqués, els espais conquerits cada estiu. Quan érem petits, als de Barcelona els oriunds els tiraven pedres. Pels que érem de Girona (çó és d’aquí però no tant, una mica d’enlloc) era divertit. Les rebel·lions es coven a l’hivern, però després arriba l’estiu i fan mandra. I a més s’han de pagar les factures. Mentrestant farem calaix i esperarem pacientment a que torni el setembre. Begur-Calella-Cadaqués. Ahir a Cap de Creus tres imbècils de manual parlaven de l’1 d’octubre amb fàstic, rabejant-se de la desfeta de després. La mena de gent que es posa a cantar havaneres a tot drap violentant l’espai, els pensaments, la calma de l’entorn; una manera com una altra de reafirmar-se, i que tracten al personal com si fossin menys que esclaus, no-persones. Espero que els cambrers els escopissin a l’arròs.

Temps de lectura: 2 minuts

Més àudios