Des de la magnífica adaptació cinematogràfica d’It, Stephen King està essent font d’inspiració per tornar a adaptar algunes de les seves novel·les que només havien estat adaptades en la televisió en pel·lícules de sèrie B, aquest darrer cas és el de Cementerio de animales o Pet Sematary en original, un joc de paraules que es perd en la seva traducció. 
Cementerio de animales ens narra la història del Dr. Louis Creed, que després de perdre a una persona estimada, creuarà que és una bona idea portar el cos d’aquesta a un cementiri d’animals amagat en les profunditats dels boscos de Maine, on els antics indis enterraven els seus morts. En aquest cementiri es diu que els animals enterrats allí tornen a la vida. 
La primera pregunta que us pot venir al cap és si entre aquesta i l’original del 1989 hi ha un salt qualitatiu com el d’It que justifiqui el remake. La resposta és clara. No, i això la converteix en una pel·lícula innecessària. Els directors, Kevin Kölsch i Dennis Widmyer, han fet una pel·lícula que com a sèrie B de terror funciona, però això no la diferencia de l’anterior versió. Per arribar aquí ens podíem haver quedat només amb la pel·lícula del 1989. Cementerio de animales (2019) no és el que va significar l’It d’Andres Muschietti i, per tant, l’objectiu que es pretenia és fallit. La direcció és plana i excessivament clàssica. Els realitzadors no estaven preparats pel que pel·lícula necessitava. 
De Cementerio de animales (2019) m’agraden, sobretot, els primers dos terços. No és el que esperava, però funciona. En l’últim terç és quan s’allunya de l’original i busca fer un producte propi que es mou a cops d’efecte. A partir d’aquí, recargola la trama en un final que esdevé previsible quan ja l’has vista a venir.
El més destacable de la pel·lícula és la seva atmosfera malsana i el malrollisme d’algunes escenes que són francament molt pertorbadores. 
Pel que fa als actors, m’agrada moltíssim John Lithgow, com tot el que fa, i sobre Jason Clarke, doncs fa el paper de sempre, per bé o per mal. I pel que fa a la nena, Jeté Laurence, no estem parlant davant d’aquests actors i actrius infantils meravellosos que veiem en moltes produccions. Hem de dir que el seu paper no era fàcil i era clau que l’actriu escollida fos creïble quan es produís el gir. Desgraciadament Laurence no arriba quan el guió li exigeix que compleixi. I aquí apunto també a un doblatge espantós. 
El guió, molt estil dels 80, no és el que millor li convenia, primer perquè l’apropa massa a la narrativa de l’original i segon perquè en la narrativa actual, presentar a uns personatges que estan aïllats de la resta del món, sense que cap interferència exterior, ens pot fer sortir de la pel·lícula.
Un pal especial al muntador del tràiler que et rebenta tota la pel·lícula. De fet, el que no veiem al tràiler són només els últims 10 minuts de pel·lícula. Una clatellada pels genis que van decidir explicar-nos tota la pel·lícula en el tràiler.
No obstant això, és entretinguda i com a sèrie B funciona, sobretot si no coneixeu la pel·lícula original, ni la novel·la de King. Em quedo amb un dels punts que més m’ha agradat, que la pel·lícula, a diferència de moltes produccions actuals, renuncia a fer saltar a l’espectador de la butaca a base d’espants de gats, valgui la broma en aquesta pel·lícula, i que el terror i la por vingui de la desesperació i tristesa dels personatges humans que la protagonitzen.
Trobaràs una ressenya de la pel·lícula en el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.