A tenor del recentment publicat Informe Fènix és difícil no pensar, en molts moments, en el Baix Empordà. No perquè la comarca encaixi exactament amb el retrat que dibuixa el document, sinó perquè moltes de les tensions que descriu fa anys que formen part de converses habituals aquí: el preu de l’habitatge, la dificultat de retenir talent jove, els salaris baixos en alguns sectors, la mobilitat deficient o la dependència d’una economia massa concentrada.
L’informe, coordinat per Xavier Roig i signat també per economistes com Miquel Puig o Guillem López Casasnovas, planteja una reflexió profunda sobre el model econòmic català. El text alerta dels riscos d’una economia basada en sectors de baixa productivitat, amb salaris modestos i una necessitat constant de mà d’obra poc qualificada. També qüestiona fins a quin punt aquest model és sostenible socialment i territorialment a llarg termini.
Una de les idees centrals del document és que el creixement econòmic no sempre es tradueix automàticament en una millora equivalent del benestar. L’informe insisteix especialment en el concepte de productivitat, és a dir, en la capacitat real d’una economia de generar prou valor afegit per sostenir salaris més alts, serveis públics de qualitat i prosperitat compartida.
És un debat especialment interessant perquè Catalunya ha crescut durant dècades, però aquest creixement sovint ha anat acompanyat també d’un augment molt fort de població i d’una sensació creixent que viure millor és cada vegada més difícil per a moltes famílies.
I és aquí on el Baix Empordà apareix inevitablement en el mirall.
Perquè aquesta és una comarca que probablement abans que moltes altres ha entès que el futur no passa per créixer indefinidament en volum. Però també és una comarca que encara arrossega debilitats estructurals molt importants i que necessita decidir quin model econòmic vol construir per a les pròximes dècades.
Fa temps que el Baix Empordà intenta anar més enllà del sol i platja
Seria injust reduir el Baix Empordà al turisme de sol i platja. Sobretot perquè fa anys que bona part del territori intenta construir una proposta molt més sofisticada i diversa.
La transformació és visible. La gastronomia s’ha convertit en un motor de projecció internacional. Els festivals culturals han ajudat a allargar temporades. El cicloturisme ha canviat la relació amb els mesos d’hivern. Han aparegut hotels petits i singulars oberts gairebé tot l’any. El paisatge, els camins de ronda, els espais naturals, el patrimoni o les activitats vinculades al benestar i a l’experiència han anat guanyant pes.
I això no és menor. Perquè representa una manera diferent d’entendre el territori. Menys basada en la quantitat i més vinculada al valor afegit, a la identitat i a la qualitat.
El Baix Empordà, en certa manera, fa temps que intenta deixar enrere aquella idea de destí purament estacional per convertir-se en alguna cosa més complexa: un territori on es pugui viure, treballar i generar activitat durant tot l’any.
Però aquest canvi conviu encara amb contradiccions molt evidents.
La gastronomia també és territori, paisatge i sector primari
Quan es parla del valor afegit de la comarca sovint es pensa només en restaurants o hotels. Però una part important d’aquest valor també neix molt abans, al mar i al camp.
La gamba de Palamós, l’arròs de Pals, els vins de la DO Empordà o l’oli produït al territori són molt més que productes gastronòmics. Formen part d’una economia vinculada al paisatge, a la pagesia, a la pesca i a una determinada manera d’entendre el territori.
I probablement aquest és un dels punts més interessants del debat que planteja l’Informe Fènix. Perquè el valor afegit no es genera només acumulant visitants. També es construeix connectant economia, identitat i territori.
La gastronomia empordanesa funciona, en aquest sentit, com un element tractor que ajuda a mantenir viu part del sector primari i contribueix a preservar paisatges que són, precisament, un dels grans actius de la comarca.
És difícil imaginar un Baix Empordà atractiu sense els seus camps, sense la pesca, sense els productes que han construït bona part del relat gastronòmic del territori. I això també forma part del debat econòmic de fons.
L’èxit del territori també ha generat tensions difícils d’ignorar
El primer gran problema és l’habitatge. O, més ben dit, la dificultat creixent de viure al Baix Empordà per a moltes persones que hi treballen tot l’any.
Trobar un pis assequible s’ha convertit en una autèntica cursa d’obstacles en molts municipis. I això afecta especialment joves, treballadors de serveis, famílies o professionals qualificats que sovint no poden assumir els preus d’un mercat fortament tensionat pel turisme, les segones residències i la pressió immobiliària.
Al mateix temps, molts sectors continuen depenent d’una estructura laboral marcada per salaris baixos, temporalitat i dificultats per retenir talent.
Aquest és un dels punts centrals que planteja també l’Informe Fènix quan parla dels riscos d’una economia excessivament dependent de sectors de baixa productivitat. El document fins i tot arriba a plantejar que hi ha activitats econòmiques que funcionen gràcies a una mena de “subvenció implícita”, perquè els salaris que generen són insuficients per sostenir el cost dels serveis públics i les infraestructures que aquesta mateixa activitat requereix.
Es pot discrepar de part de les conclusions o del to de l’informe, però el debat que planteja és real. Quin model econòmic necessita ampliar constantment la seva mà d’obra mentre cada vegada resulta més difícil per a aquesta mateixa població viure al territori?
La pressió demogràfica que ha experimentat el litoral català durant les últimes dècades no es pot entendre només des d’una perspectiva migratòria. També cal observar quina estructura econòmica genera aquesta necessitat constant de treballadors i quina qualitat laboral és capaç d’oferir.
Això no vol dir qüestionar el paper de la immigració, que ha estat essencial per sostenir molts sectors econòmics i serveis. Però sí preguntar-se si el model actual genera prou prosperitat compartida, estabilitat i oportunitats de futur.
No es pot construir una economia moderna amb una mobilitat precària
Si hi ha una qüestió que genera un consens gairebé absolut al Baix Empordà és la mobilitat. I probablement és aquí on es fa més evident la distància entre l’ambició econòmica de la comarca i les seves infraestructures reals.
Les jornades “Turisme, territori i societat”, organitzades recentment per la Fundació Jordi Comas Matamala, van tornar a posar aquesta realitat damunt la taula. El debat sobre connectivitat va evidenciar una sensació compartida de frustració davant la lentitud dels terminis, la baixa execució d’inversions pressupostades i la incapacitat històrica del territori per disposar d’un sistema de mobilitat adaptat a les necessitats actuals.
I el problema no és menor.
És difícil imaginar una economia moderna, competitiva i capaç de retenir talent amb una dependència gairebé absoluta del vehicle privat, connexions ferroviàries insuficients i un transport públic intern clarament deficient en molts punts de la comarca.
La mobilitat no és només una qüestió de comoditat. És una qüestió econòmica, laboral i social. Determina qui pot estudiar, qui pot treballar, qui es pot quedar a viure al territori o quines empreses poden instal·lar-s’hi.
També condiciona el mateix model turístic. Perquè competir en qualitat exigeix infraestructures pròpies d’un territori que aspira a generar més valor afegit i no simplement més volum.
El gran repte de diversificar l’economia empordanesa
Durant dècades, el turisme ha estat el gran motor econòmic del Baix Empordà. Ha impulsat la construcció, el comerç, l’hostaleria i bona part del sector serveis. I continua sent una peça fonamental de l’economia de la comarca.
Però precisament aquest pes fa encara més evident la necessitat de diversificar.
El Baix Empordà pràcticament no té indústria. I això el converteix en un territori especialment exposat als cicles turístics, a les temporades i a les fluctuacions del consum.
La pregunta és inevitable: quin paper vol jugar la comarca en la nova economia gironina i catalana?
Perquè avui el valor afegit també passa per la logística, la tecnologia, els serveis avançats, l’economia creativa, el comerç digital, la innovació o la producció cultural.
I aquí és on apareix un debat especialment interessant: fins a quin punt el Baix Empordà és capaç de generar iniciativa empresarial pròpia?
Atraure inversió no és el mateix que generar teixit econòmic
El Baix Empordà és extraordinàriament atractiu. I això ha fet que durant anys arribessin projectes empresarials, inversions i iniciatives impulsades sovint des de fora del territori, especialment des de Barcelona.
Moltes d’aquestes iniciatives han estat positives. Han aportat activitat, rehabilitació, dinamisme i projecció. Però això no sempre es tradueix automàticament en teixit econòmic arrelat.
Fa un temps, en un article publicat en aquest mateix mitjà sota el títol “De fora vingueren”, reflexionava precisament sobre aquesta qüestió: la necessitat d’esperonar més emprenedoria empordanesa i més capacitat de risc des del mateix territori.
Perquè atreure inversió és important. Però generar empresa pròpia encara ho és més.
I aquí també hi ha exemples que demostren que és possible construir projectes competitius des del territori. Empreses com Kave Home o Tradeinn són la prova que des de l’entorn gironí es poden crear empreses amb capacitat internacional, innovació i creixement.
Retenir talent no és només retenir treballadors qualificats. També és retenir persones capaces de crear empresa, assumir riscos i generar activitat econòmica des del mateix territori.
I probablement aquest és un dels grans reptes pendents del Baix Empordà.
El debat real és quin futur vol construir la comarca
Potser la gran virtut de l’Informe Fènix és que obliga a formular preguntes que sovint el país evita.
I algunes d’aquestes preguntes interpel·len directament el Baix Empordà.
La comarca ha fet passos importants durant els darrers anys. Ha sofisticat part de la seva oferta turística, ha reforçat la dimensió cultural i gastronòmica, ha construït una marca territorial potent i ha començat a entendre que el futur passa més per la qualitat que pel volum.
Però això, per si sol, no serà suficient.
Sense habitatge accessible, sense infraestructures modernes, sense una mobilitat eficient, sense capacitat de retenir talent jove i sense una economia més diversificada i capaç d’oferir salaris més alts i oportunitats més estables, aquesta transformació quedarà a mig camí.
El debat de fons no és si el Baix Empordà vol turisme o no. El debat real és quin tipus de prosperitat vol construir per a la gent que hi viu tot l’any.
