Qui no ha sentit mai a parlar d’un llisquet? O d’una curculla? O de l’istiu? O del llombrígol? O d’haver menester alguna cosa? Tots aquests són mots amb segell empordanès, la manera de parlar particular de la zona de l’Empordà, tant a l’Alt com al Baix.
El parlar empordanès, però, no només està compost de paraules, sinó també d’expressions i verbs com “ara pla” o l’haver de “menester” alguna cosa. Són expressions que ens recorden, a través del llenguatge, del lloc on som i on hem crescut.
I si l’empordanès té tantes paraules pròpies, podria arribar a ser considerat un parlar particular o un subdialecte? La filòloga catalana i doctorada en llengües modernes, Helena Borrell, afirma que “el subdialecte gironí també s’ha denominat empordanès” i que són molt semblants, sobretot, pel que fa a la morfosintaxi.
Una de les qüestions que comparteixen l’empordanès i el gironí és el reforç consonàntic de la primera persona del present d’indicatiu. Així doncs, a les Comarques Gironines i, en especial, a l’Empordà es diu t’estimo(t) [pronunciat: t’estimut], canto(t) [cantut], menjo(t) [menjut] o truco(t) [trucut]. També a l’Empordà, es té tendència a mantenir el masculí en pronoms possessius que acompanyen paraules femenines. Hi ha dos exemples que destaquen per sobre la resta com són la [meu] mare i casa [teu].
Helena Borrell també recorda que l’empordanès també té particularitats locals. Un exemple és la manera d’anomenar la pastanaga. La zona de l’Alt Empordà parla de carrotes, la zona del Baix Empordà central en diu pastanagues i la zona del sud de l’Empordà, sovint, les anomena estafanories.
Una altra de les particularitats locals de l’empordanès és el fet d’anomenar els peixos. Ho explica Helena Borrell:
També cal, mencionar que en zones de l’Empordà, especialment a Cadaqués i Begur parlen salat, però, la filòloga empordanesa afirma que aquest parlar “està clarament en retrocés” a terres empordaneses.
Lligam entre l’empordanès i el món de la pagesia
Una de les àrees on l’empordanès té més paraules pròpies és el món del camp i la pagesia. Per això, el parlar de l’Empordà cada vegada s’utilitza menys, perquè, segons afirma Helena Borrell, hi ha moltes expressions o paraules que encara perduren si es té vincle amb el món de pagès.
El diccionari de l’empordanès
Borrell és autora del llibre 100 paraules de l’Empordà (Cossetània, 2021) i explica que va tenir la idea de publicar aquesta obra després de veure que s’havia publicat un llibre anomenat 100 paraules ebrenques (Cossetània, 2019).
En el llibre s’hi poden trobar 100 paraules particulars de la zona de l’Empordà, classificades per temàtiques com llengua, humanitats o records personals.
La filòloga nascuda a Llabià, afirma que hi ha més paraules per fer un segon volum, però que moltes no són exclusives de l’Empordà, sinó de totes les Comarques Gironines o, fins i tot, de zones com Osona.
Parlant en clau de llengües, Helena Borrell alerta que s’estan perdent tots els dialectes, no només del català, sinó també de la resta de llengües modernes. Borrell Carreras explica que el motiu pel qual es perden les maneres de parlar pròpies de cada territori es deu al fet de l’anivellament, i que l’escola i els mitjans de comunicació hi tenen molt a veure. Així ho explica:
Paraules, verbs i expressions empordaneses
Algunes de les paraules amb ADN empordanès són: llisquet [passador] escalipatxo [gripau], mesell [tossut], istiu [estiu], xuia [cansalada fregida], rantell [mosquit], brunyols [bunyols], grassiosa [gasosa] papibou [capgròs], curculla [petxina], llombrígol [melic], fressa [soroll], dingú [ningú], manyac [dòcil], arriada/arriat [decidida/decidit], bricoc [albercoc], trempada/trempat, xerrapeta [xerraire], calipàndria [refredat], ratinyol [rata/ratolí], carrota/estafanoria [pastanaga] llagurt [iogurt], fat [insípid], siglantana [sargantana], xíndria [síndria], llampec [llamp], garoina/garota [eriçó de mar] pobrica/pobric [pobreta/pobret], fredeluc [fredolic], monja de mandarina [grill de mandarina] xamfaina [samfaina], fumèrria [fumerada], broca [busca], forriat [passador gros], quiquiriquic [rosella], estrep [pals de regalèssia]…
No només hi ha paraules, sinó que també hi ha verbs amb segell de l’Empordà: blincar [doblegar], menester [necessitar], etivocar [equivocar], corriguem [corrim] empassegar [ensopegar], acollonar [vacilar], soc anat [he anat], soc vingut [he vingut] o esperrucar [despentinar]..
També podem trobar expressions com ara pla [per expressar sorpresa], poc que [no cal], anar de trompis [caure a conseqüència d’una empenta] o arribar a cap hora [anar molt aviat].
Els noms dels pobles també s’anomenen de forma particular
Una altra particularitat empordanesa és dir els noms de les localitats de manera pròpia. Si parlem amb gent gran, sobretot, és probable que sentim Tarruella per anomenar Torroella de Montgrí, Buiastret per dir Ullastret, Partallada per Peratallada, Palafurgell per Palafrugell o Colonge per Calonge.
Diuen fressa o soroll? Quiquiriquic o rosella? El parlar empordanès s’està perdent entre els joves i petits?
Si fem un tomb per l’Empordà, segurament detectarem que l’haver de menester alguna cosa, el fet de mirar-se el llombrígol o el menjar un aliment fat són paraules i expressions que fa servir més la població adulta, sobretot la gent gran. Però, els empordanesos més petits i joves utilitzen paraules i expressions empordaneses, les coneixen?
La Núria d’11 anys explica que fa servir mots com fressa, llisquet o fat. A més, coneix les paraules com llombrígol, ratinyol, quiquiriquic o broca. També diu la t al final dels verbs de la primera persona del present d’indicatiu. Per tant, diu t’estimut i no t’estimo, cridut i no crido o parlut i no parlo.
La Paula de 23 anys diu que fa servir les paraules fressa, xuia o quiquiriquic, però no coneix els mots curculla, mesell, manyac o rantell. Sí que diu la t al final dels verbs del present d’indicatiu en primera persona i quan vol dir porto diu portut o quan vol dir t’estimo diu t’estimut.
L’Ona de 18 anys afirma que coneix i fa servir paraules com brunyols, trempada, xerrapeta, llisquet o fredeluc. En canvi, coneix, però no utilitza quan parla les paraules llombrígol, manyac, calipàndria o broca.
La Marta de 26 anys afirma que coneix i fa servir brunyols, escalipatxo, arriada, ratinyol, calipàndria, broca, xuia, estric o rantell i que, a vegades, sí que usa la t en el present d’indicatiu per dir verbs com parlo(t) o jugo(t).
L’Eva de 19 anys diu que no fa el reforç consonàntic de la t al final de la primera persona del present. En el dia a dia fa servir paraules típiques de l’Empordà com llisquet, fat, trempada, fressa, curculla o xuia. En canvi, no coneix escalipatxo, llombrígol, arriada, ratinyol, messell o estrep.
En David de 23 anys explica que coneix i fa servir els mots fressa, trempada, xerrapeta, calipàndria, fredeluc, fumèrria, broca, xuia i quiquiriquic. Les que coneix però no utilitza són brunyols, escalipatxo, manyac, arriada, pobric, mesell, llisquet o rantell. A diferència d’altres joves, no utilitza l’acabat de la t en la primera persona del present.
En Roc de 12 anys, diu que coneix el que són els brunyols, una persona trempada, un llisquet, una xuia, un quiquiriquic o un noi mesell. Les paraules que no sap són calipàndria, estrep, rantell, broca, fat, pobric, curculla o arriada. Li sonen mots com manyac, xerrapeta i fredeluc.
La Maria de 22 anys exposa que normalment no acaba els verbs en ut i, per tant, no fa el reforç consonàntic de la primera persona del present, però en algunes ocasions sí que utilitza aquesta lletra al final del verb. Així mateix, fa servir les paraules empordaneses estrep, fat, fumèrria, fressa, brunyols, xuia, llisquet o trempat. Les que no coneix són curculla, ratinyol i rantell.
