Hi ha nits que demanen ser explicades més enllà del que passa a l’escenari. Aquest dissabte, en Quimi Portet ha actuat a Ullastret, en el marc del Festival Ítaca. Hi he anat després d’entrevistar-lo, i mentre el veia en directe, tenia la temptació de fer una crònica estrictament musical: parlar del repertori, de la banda, de com aquest músic, que acumula milers de quilòmetres de carretera, encara es planta a l’escenari amb una forma envejable als seus gairebé 70 anys. De com un home que fa dècades omplia estadis, places de toros i palaus d’esports va decidir, a mitjans dels anys noranta, emprendre un camí en solitari que l’ha dut per teatres, sales i places de poble.
Però seria una crònica incompleta. Perquè hi havia avui a Ullastret, en una plaça plena de fans i de veïns que hi eren perquè “quan es fa alguna cosa al poble, s’hi ha de ser”, diu molt més que un bon concert. Parla de la funció que tenen festivals com l’Ítaca i de la importància de tenir artistes com en Quimi Portet: un compromís genuí amb la cultura popular, aquella que es construeix des del territori i per a la gent.
En aquest Empordanet nostre, on també hi ha festivals de gran format, l’Ítaca aposta per un altre model: descentralitzar, portar música a pobles que no surten a la llista habitual de circuits de concerts, reivindicar espais on la cultura no és una indústria, sinó un acte de trobada. I fer-ho programant artistes que, com Portet, viuen fora del mainstream però que tenen molt a dir, si se’ls vols escoltar.
El concert ha estat una celebració de tot això. El repertori, com sempre, impossible de preveure per qui no conegui el personatge: títols com Macarrons, Montserrat, La terra és plana, Pànic escènic, Festa major d’hivern, seguides de Massa, Em trenques al cor, Frases fetes, Estampes de sants, Flors i violes, Francesc Pujols… fins a 23 cançons que repassen la trajectòria d’un músic fidel al rock’n’roll i a la carretera, però també —i això és fonamental— fidel a les classes populars que omplen aquestes places i que ell anomena “intel·lectuals i gent de nivell” a les seves constants converses amb el públic.
Perquè en Quimi Portet, més enllà de l’ofici i el talent, té una cosa que no s’aprèn: la connexió amb el públic. Ho fa amb les cançons, sí, però sobretot amb la ironia, amb la paraula, amb les històries que explica entre tema i tema. És impossible no entrar en el seu univers. És impossible no sortir d’un concert seu sense ganes de tornar-hi. I això, en una plaça com la d’Ullastret, es multiplica: veus com parla a la gent, i com la gent li parla a ell, com si fossin al sofà de casa seva.
Al final, és això el que em quedo de la nit: la importància de continuar celebrant la cultura així, a peu de plaça, en llocs on potser no es programen festivals cada cap de setmana, o en la resta de l’any, però on cada concert es viu com un esdeveniment col·lectiu. I la importància de tenir artistes com en Quimi Portet, que dignifiquen aquests espais i que recorden que el rock’n’roll —quan es fa de veritat— no entén de modes ni d’edats.
Quimi Portet: “Un concert és un concert, tant si hi ha 10.000 persones com si n’hi ha 100”
