Quan les pantalles es van apagar i les ciutats van quedar en silenci, sense el brunzit constant de la tecnologia, va caure també un dels grans mites del nostre temps: la creença, alimentada des de les institucions, que el Govern pot –i ha de– solucionar-ho tot.
L’apagada elèctrica que va afectar el país durant diverses hores no només va deixar fora de servei infraestructures clau, sinó que va despullar una societat massa dependent de sistemes centralitzats i digitals. El col·lapse temporal va fer evident que, darrere la façana de modernitat i eficiència que sovint pretén projectar l’administració pública, hi ha un engranatge fràgil, lent i sovint desconnectat de la realitat quotidiana de les persones.
Quan els sistemes digitals van fallar i els serveis automatitzats van quedar inutilitzats, la resposta no va venir de dalt, sinó dels costats. Van ser les xarxes de suport ciutadà –els veïns, les famílies, els petits comerços– les que van sostenir la vida quotidiana en un moment d’emergència. El veí que té cuina de gas i et convida a dinar, el comerç que malgrat no portes efectiu et fia, un desconegut que ofereix les places lliures del seu cotxe amb els qui pot compartir destinació.
En paral·lel, els mitjans de comunicació analògics, aquells que sovint es menyspreen per “antics”, van tornar a demostrar la seva vàlua. Les ràdios locals, que funcionaven amb bateries o generadors, van ser una font clau d’informació fiable. Sense accés a internet ni a les xarxes socials, els ciutadans van tornar a escoltar veus properes, menys manipulades pels algoritmes i més connectades amb la realitat del territori.
També el diner en efectiu, relegat i criminalitzat en molts discursos oficials, va recuperar la seva funció essencial: garantir l’intercanvi i permetre l’autonomia.
La propera crisi potser no serà una apagada. Però si no recuperem eines com el pensament crític, la solidaritat veïnal, els canals alternatius d’informació i l’ús equilibrat de recursos analògics, correm el risc de seguir caminant a les fosques, il·luminats només pel miratge d’un Estat que promet molt i, quan cau la llum, pot fer ben poc.
