No se’n parla a l’esfera pública, i és probable que cap dels nostres benvolguts oients s’hi hagi fixat, en aquest fenomen, a no ser que n’hagin patit un cas proper. Parlo de les ocupacions de camps de conreus. De terres que persones sense cap contracte legal ocupen i treballen per treure’n un rèdit econòmic sense el consentiment dels propietaris, inclús amb la negativa explícita d’aquests a que es continuï abusant de les seva terra. Jo m’hi he trobat, a casa, i sé del cert que no és un cas aïllat, així que potser compartint l’experiència ajudem a visulaitzar una realitat que pot arribar a ocasionar moltes molèsties i mals de cap a les persones que es troben en aquesta situació.
El primer que hem de fer esment, al menys en els casos que conec, és que els ocupants de terres no són pagesos professionals, és a dir, gent que viu de la molt soferta pagesia. No. Solen ser persones amb una font d’ingressos principal – funcionaris, treballadors, o jubilats- que han fet de la pagesia domèstica el seu hobby. La cosa comença així. Potser algú de vostès té un terreny agrícola, no molt gran, poca cosa per sí sol, molt limitat a nivell d’usos per la normativa vigent. Un dia l’hi ve el seu veí pagès aficionat i li diu que ell li mantindrà el camp net i treballat. D’acord, hi accedeix vostè. Tot va bé, aleshores, fins que un dia, per la raó que sigui, vostè decideix que aquesta relació establerta de paraula amb el seu veí ha arribat al seu final. I és aleshores quan descobreixes que l’okupa de camps, amb experiència acumulada en altres situacions similars, no té cap intenció d’abandonar mai més la seva terra.
L’arma de l’okupa de pagès és fer veure que sempre està treballant el seu camp i que, per tant, no pot abandonar-lo. Potser algú de vostès s’ha fixat aquest estiu passat que hi ha camps en els que s’hi ha fet la collita, posem per cas de blat, però s’hi han deixat una petita llenca per recollir, una fina cresta de cereal al mig del camp, que irremeiablement va assecant-se. S’hi han fixat? Doncs ja tenen la marca de l’okupa. Amb això l’okupa argumenta que aquell terreny encara l’està treballant i que, per tant, no pot abandonar-lo, encara. Fins el dia que el seu terreny apareix de vell nou llaurat pel seu okupa, amb la qual cosa aquest es creu amb dret de seguir ocupant el seu terreny un any més, i així fins el judici final, pensa ell. Però per treballar unes terres s’ha de tenir un contracte per escrit, i malauradament per l’okupa, el judici arriba
