Brad Mehldau és un dels grans noms del jazz que apareix de manera freqüent en converses de melòmans d’aquest estil. I no és per menys. Amb ell, hi va haver un abans i un després. No només ha influït en el so del piano en el jazz, sinó que ha ajudat a redefinir el què i el com del jazz del segle XXI. Mehldau va trencar amb la idea del jazz com a música només lúdica o virtuosa, i va apostar per un discurs més introspectiu i existencial. En tot cas, més enllà del nom, al concert d’ahir al Festival Porta Ferrada hi va assistir un públic molt específic: músics, estudiants de música, fanàtics del jazz, periodistes de l’època en què encara s’escrivien articles amb criteri musical de veritat i no oportunista, i algun turista perdut que a última hora va decidir omplir-se un diumenge al vespre ben fresquet.

Ahir vam presenciar el veritable “art del trio” amb una versió renovada. El Brad Mehldau Trio original, amb el contrabaixista Larry Grenadier i el bateria barceloní Jorge Rossy, va redefinir el concepte de trio de jazz convencional. Amb ells, ja no es centra en un virtuós solista amb acompanyament, sinó que el transformen en una conversa real entre instruments. En aquesta ocasió, a la conversa entre Mehldau i Rossy s’hi va afegir el joveníssim Felix Moseholm, contrabaixista danès que ja és considerat una de les grans promeses del jazz d’una nova fornada que ens està regalant prodigis com la cantant Samara Joy o el pianista Sean Mason, artistes amb qui també ha col·laborat.

El concert va ser d’una qualitat difícil de descriure. Una cosa fora de sèrie, d’un altre planeta. Tan estratosfèric, que a estones costava d’entendre. Van interpretar deu peces en una hora i trenta-cinc minuts d’actuació. Feu números. Cada cançó era una correlació de frasejos laberíntics i melodies desconstruïdes que, després d’haver recorregut totes les notes harmònicament possibles, tornaven a interpretar les figures que realment apareixien escrites a la partitura original. Però tampoc del tot, perquè el jazz és així, improvisat i imprevisible a cada ocasió.

Amb l’amplificació justa, sense els excessos als quals se sotmet moltes vegades l’oïda dels espectadors, el trio va anar intercalant temes propis amb versions d’estàndards de jazz que van brillar per la delicadesa i sensibilitat amb les quals van ser interpretades. El The Nearness of You, per exemple, va tocar especialment la fibra.

Tot i la distància amb el públic que sovint denota el caràcter de Mehldau dalt de l’escenari, absort i aliè al món que l’envolta si no és per coordinar-se amb els músics amb qui comparteix l’espai, el pianista es va mostrar agraït davant del públic assistent. Sorprenentment al final del concert fins i tot va aparèixer a la paradeta de marxandatge, on va firmar discs i fer-se fotos amb qui li va demanar. I això que la premsa no tenia l’autorització per realitzar cap fotografia ni vídeo durant l’actuació (d’aquí que en aquesta crònica no hi trobeu cap imatge del concert). Amb tot, l’experiència va ser per emmarcar. Un altre ‘check’ a la llista d’artistes-llegenda que cal anar a veure com a mínim un cop a la vida!