S’acosta el Nadal. Sí, ja sé que som 23 de novembre i per tant, estem a un mes de l’època fatídica. Però des que El corte Inglés primer, mediamarkt després i Amazon ara i en un futur ens diuen QUÈ, com i quan hem de celebrar les festes, convindreu amb mi que ja és nadal.

En aquest context de pre nadal, han aparegut algunes botigues que són l’evolució de les botigues de “xinos” (per dir-ho en termes col·loquials) anteriorment conegudes com a tot a 100: Les botigues de xinos, amb objectes de nadal.

En aquestes, s’hi pot trobar el mateix que a les botigues ja esmentades, però orientades 100% a les dates en qüestió. Sempre, però amb la mateixa qualitat a la que ja ens hem acostumat. Pessebres fets amb resina i mal pintats, boles que s’aguanten per obra i miracle del nen que intuïm que dorm en aquell pessebre mal fet. Garlandes de leds s’encenen i s’apaguen al compàs d’un carilló i tot tipus de complements i accessoris que ens ajuden a decorar la casa de manera ostentosa amb una suposada ampul·lositat, que feta amb productes autòctons no podríem pagar. Una mica el prêt a porter de la decoració nadalenca made in china.

No és que em molesti que hi hagin aquest tipus de botigues i en tot cas, no em molesta més que quan les regentaven senyores maries sota el cartell de tot a cent, ja que l’origen de la porqueria que hi venen, és el mateix. Fet a xina (país que vulnera una llarga llista de drets humans) per mans que guanyen una misèria, sense cap ambició qualitativa i per quatre duros mal comptats.

El que em molesta, és que preferim comprar desenes d’objectes de qualitat miserable, abans que ser una mica més justos amb nosaltres mateixos i triar productes o accessoris fets amb una mica més de cura. Em molesta que preferim pagar per un avet de plàstic, més que no pas buscar un arbre amb cara i ulls.

És un símptoma més, de la derrota de la societat que prefereix aparentar, més que no pas ser. És una victòria del que ens posa la pastanaga al pal, per fer-nos creure que sí. Que podem tenir molt de tot a canvi de pagar poc. És el seat panda tunejat com un ferrari. És la tele de 50 polzades pagada a 50 terminis. És el caganer comprat a 1€ al xino de la cantonada, en comptes de comprar-lo a la gent de Torroella que els produeix a mà, donant feina a gent amb risc d’exclusió.

Però tot això, compta ben poc. I de nou, així ens brilla el pèl