Hi ha una cosa del català que sempre m’ha obsessionat una mica. I tranquils, no us parla cap fanàtic lingüístic disposat a perseguir gent per dir “vale”. Tinc la sort de parlar tres idiomes i em sembla fantàstic que la gent en parli molts més. Però precisament per això em costa entendre la relació tan estranya que tenim amb la nostra llengua.
Perquè siguem honestos: el català deu ser l’única llengua del món on els mateixos parlants la fan desaparèixer preventivament.
Tu entres a un bar, dius “bon dia” i si el cambrer tarda més de 0,8 segons a reaccionar, ja estàs demanant el cafè en castellà com si estiguessis negociant un alto el foc internacional. Sense proves. Sense indicis. Sense ni donar temps a processar el “bon”.
Fa uns mesos vaig anar a una xerrada sobre això i van donar una dada meravellosa: a Catalunya hi ha més persones sordes que persones que no entenen el català. Ergo, estadísticament, és més probable que no t’hagin sentit que no pas que no t’entenguin. Però nosaltres canviem igualment. És automàtic. Reflex pur. Com quan tanques compulsivament totes les pestanyes de l’ordinador quan passa algú pel darrere.
I aquesta és la gran paradoxa catalana: mai tanta gent havia entès el català i mai nosaltres mateixos l’havíem abandonat tan ràpid.
Hem convertit el canvi de llengua en un acte reflex. Ja no ho pensem. Simplement passa. Veus algú amb accent de fora i pam: canvi automàtic. A vegades crec que si un suec de dos metres entrés a una fleca de Palafrugell dient “bon dia”, encara hi hauria qui li respondria directament en castellà per si de cas.
I no, mantenir el català no és ser mal educat. Mal educat seria ignorar algú o no voler-se entendre. Però tenir una conversa bilingüe és una cosa absolutament normal. Tu pots parlar català i l’altre contestar en castellà, anglès o en suahili si li fa il·lusió. Si ens entenem, quin és exactament el drama?
Perquè el català no necessita màrtirs. Necessita una mica menys de trauma i una mica més d’autoestima.
I sincerament, em nego a creure que després de segles mantenint viva aquesta llengua —després de prohibicions, dictadures i avis que la parlaven mig d’amagat— ara siguem nosaltres els que la fem desaparèixer per no generar “un moment incòmode” demanant un cafè amb llet.
Per això us proposo una rebel·lió molt petita. Tan petita que gairebé fa riure: pensar-hi mig segon abans de canviar de llengua. Només això. Donar una oportunitat al català abans d’enterrar-lo nosaltres mateixos.
Sense enfadar-nos. Sense imposar res a ningú. Però també sense desaparèixer nosaltres.
Perquè parlar català no hauria de ser un acte de resistència. Hauria de tornar a ser allò més normal, més natural i més bonic del món.
Som-hi que encara hi som a temps!
