La darrera pel·lícula d’Alfonso Cuarón, guanyadora del Lleó d’Or a Venècia i nominada als Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera, direcció i guió, va aterrar farà pocs dies a Netflix en estrena exclusiva, després d’haver-se estrenat dies abans en sales comptades per optar a premis.
La protagonista és una jove serventa que treballa per una família que viu a la Colònia Roma, del barri de classe mitjana de Ciutat de Mèxic. Cuarón s’inspira en la seva pròpia infantesa per fer un retrat realista i emotiu dels conflictes domèstics i les jerarquies socials durant l’agitació política dels 70.
Estem davant una pel·lícula molt petita, però també molt personal, rodada en blanc i negre, en la qual Cuarón hi ha posat molta ànima. Si t’hi pares a pensar, a la pel·lícula passa realment poca cosa, però tot plegat són un conjunt de situacions quotidianes que ens ofereixen un punt de vista del retrat d’una societat i una època. D’aquí que el defecte més gran de la pel·lícula sigui un metratge excessivament allargat pel fet de fer-la tan contemplativa.
La feinada de la pel·lícula se l’ha emportat la direcció de Cuarón en aconseguir que Roma sigui visualment perfecta, i a la qual no se li pot posar ni una sola pega a un blanc i negre deliciós. La pel·lícula destaca per la seva posada formal en escena. La direcció és magnífica i el treball en fotografia superlatiu. Les imatges estan plenes de bellesa i transmeten molt de sentiment. De fet, la quantitat de petits detalls en cada plànol és brutal. En alguns moments, i tenint Netflix, li aniries donant el botó de pausa per contemplar la bellesa de la imatge, la qual agafa el seu zenit en l’escena del final amb els protagonistes abraçats en una platja, imatge que ha servit com a cartell de la pel·lícula. Aquesta és “l’escena” de la pel·lícula, per l’angoixa, per la potència de les imatges i per la resposta al sentit de la vida que li dóna a la protagonista.
Cuarón també ha fet un esforç extra perquè vivim el que ens mostra en els carrers, amb una cura especial pel so i les fresses que hi sentim perquè ens sentim un més del barri.
El punt feble de Roma és la trama i uns personatges massa unidimensionals. El guió és molt simplista, però entenc que en la majoria d’ells és totalment pretès. Tot i que la història que protagonitza la jove serventa és pròpia de culebrot sud-americà, Cuarón gira la truita en la manera com l’explica. A part de la cuidadíssima estètica, de la qual parlàvem abans, els diàlegs es redueixen al mínim i deixa que siguin les imatges les que expliquin la història, i treu el màxim profit al llenguatge cinematogràfic.
La protagonista és una jove serventa que treballa per una família que viu a la Colònia Roma, del barri de classe mitjana de Ciutat de Mèxic. Cuarón s’inspira en la seva pròpia infantesa per fer un retrat realista i emotiu dels conflictes domèstics i les jerarquies socials durant l’agitació política dels 70.
Estem davant una pel·lícula molt petita, però també molt personal, rodada en blanc i negre, en la qual Cuarón hi ha posat molta ànima. Si t’hi pares a pensar, a la pel·lícula passa realment poca cosa, però tot plegat són un conjunt de situacions quotidianes que ens ofereixen un punt de vista del retrat d’una societat i una època. D’aquí que el defecte més gran de la pel·lícula sigui un metratge excessivament allargat pel fet de fer-la tan contemplativa.
La feinada de la pel·lícula se l’ha emportat la direcció de Cuarón en aconseguir que Roma sigui visualment perfecta, i a la qual no se li pot posar ni una sola pega a un blanc i negre deliciós. La pel·lícula destaca per la seva posada formal en escena. La direcció és magnífica i el treball en fotografia superlatiu. Les imatges estan plenes de bellesa i transmeten molt de sentiment. De fet, la quantitat de petits detalls en cada plànol és brutal. En alguns moments, i tenint Netflix, li aniries donant el botó de pausa per contemplar la bellesa de la imatge, la qual agafa el seu zenit en l’escena del final amb els protagonistes abraçats en una platja, imatge que ha servit com a cartell de la pel·lícula. Aquesta és “l’escena” de la pel·lícula, per l’angoixa, per la potència de les imatges i per la resposta al sentit de la vida que li dóna a la protagonista.
Cuarón també ha fet un esforç extra perquè vivim el que ens mostra en els carrers, amb una cura especial pel so i les fresses que hi sentim perquè ens sentim un més del barri.
El punt feble de Roma és la trama i uns personatges massa unidimensionals. El guió és molt simplista, però entenc que en la majoria d’ells és totalment pretès. Tot i que la història que protagonitza la jove serventa és pròpia de culebrot sud-americà, Cuarón gira la truita en la manera com l’explica. A part de la cuidadíssima estètica, de la qual parlàvem abans, els diàlegs es redueixen al mínim i deixa que siguin les imatges les que expliquin la història, i treu el màxim profit al llenguatge cinematogràfic.
Roma no ens explica el context històric, ni de les revoltes, ni del barri de Roma en què transcorre l’acció. Vaig tenir d’impressió que em faltava informació de context que la pel·lícula no es preocupa en donar. Personalment hauria preferit més context.
La protagonista és una persona extremadament generosa que ho dona tot per una família que no és la seva. Els nens i nenes als que cuida l’estimen com si fos una més de la família. Tot i ser un personatge sense arestes, és tremendament humana. La sort pel personatge és haver trobat a l’actriu perfecta per transmetre tot el que Cuarón vol exposar a través dels seus ulls. Sense Yalitza Aparicio segurament no parlaríem de la mateixa pel·lícula. Roma és un homenatge que Cuarón ha volgut fer a les joves serventes que en aquella època van haver de lluitar contra el masclisme, sense tenir clar què era això, i a la precària situació política que les tractava com a persones de segona.
La protagonista és una persona extremadament generosa que ho dona tot per una família que no és la seva. Els nens i nenes als que cuida l’estimen com si fos una més de la família. Tot i ser un personatge sense arestes, és tremendament humana. La sort pel personatge és haver trobat a l’actriu perfecta per transmetre tot el que Cuarón vol exposar a través dels seus ulls. Sense Yalitza Aparicio segurament no parlaríem de la mateixa pel·lícula. Roma és un homenatge que Cuarón ha volgut fer a les joves serventes que en aquella època van haver de lluitar contra el masclisme, sense tenir clar què era això, i a la precària situació política que les tractava com a persones de segona.
Roma és la pel·lícula més personal de Cuarón, en la qual ha mostrat els seus sentiments més íntims en cada plànol i seqüència de la pel·lícula. Una obra artística que desborda pel seu naturalisme, més que una pel·lícula, així que, personalment, prefereixo el Cuarón de Gravity, Harry Potter i el pres d’Azkaban i Hijos de los hombres. En tot cas, Roma és la millor pel·lícula artística que veureu aquest any i probablement en els propers.
- Publicitat -
