Estic de retorn cap a casa des de Phnom Penh, la capital de Cambodja, on acabo les meves particulars “colònies” o vacances fora del comú. Per alguns, Phnom Penh és una de les ciutats més lletges d’Àsia. Per mi té l’encant de les coses sense encant. Li sé trobar atractiu, i encara que sigui un lloc desestructurat, brut, estressant i a voltes insegur -penseu que molta gent va amb pistola- m’hi sento a gust, en aquest “corral de la Pacheca” asiàtic, com en moltes altres parts d’aquest continent que trobo fascinant.

La distància m’obliga a prendre distància i no puc parlar de temes locals, perquè aquests dies no en sóc massa coneixedor, tot i que internet fa que vagis seguint notícies com la del terrassenc que volia atemptar contra Pedro Sánchez, o la decisió del Suprem sobre les hipoteques, que això sí que és de jutjat de guàrdia, mai millor dit.

Des de deu mil quilòmetres lluny de l’Empordà trobo un moment en el temps per constatar novament que hi ha problemes universals que tant afecten aquí com allà. El primer és el plàstic i la gestió dels residus. Cada cop sóc més de la lliga antiplàstic, sobretot quan veig aquí, de forma exagerada, com milers d’ampolles d’aquest material fetes servir embruten, -millor dit contaminen- carrers i carreteres, desaigües, rius i rieres, camps i sobretot el mar. Amb una peculiaritat, recordem com deien els nostres avis que el mar tot ho torna, i el plàstic és considerat fastigós fins i tot pel propi mar, que te’l retorna a peus de platja intacte i amb olor de merda. Ho he constatat a la costa asiàtica. Et fas antiplàstic quan veus que al món entre el 3 i el 6 per cent com a molt es recicla, per sort sembla que a Europa més però no és per llançar coets.

La segona cosa, la polució a les ciutats, motivada per molts motius, entre ells l’ús desmesurat de qualsevol forma de vehicle; sigui per fer una feina o sigui per creuar simplement un carrer. A vegades és justificat i a vegades per caprici, com per ganes pures de cremar benzina. Veus centenars de persones amb mascareta pel carrer i amb raó, ves a saber com ens afecta tanta pols de fum en suspensió dels tubs d’escapament als pulmons.

I res, per acabar, sota el meu hotel a la nit hi ha locals de neons lluminosos extravagants amb senyores i nenes, i dic nenes perquè realment moltes són nenes, que fan l’ofici més antic del món, també amb els senyors vius més antics del món; del primer món. Senyors grans, grandíssims d’edat, grandíssims de compte corrent, borratxos de cervesa barata.

Torno a l’Empordà, de fet ja estic pràcticament camí de retorn, i ja em ve al cap el novembre, la llar de foc, i la bufanda de llana. Però també em ve al cap l’acostament del nadal, el black friday, el consumisme i sant tornem-hi, plàstic i més plàstic.