http://ningunoes.blogspot.com/2017/10/blade-runner-2049.html
35 anys després ens arriba la segona entrega de Blade Runner, pel·lícula que va marcar una manera de veure el futur en el cinema, tan visualment i música. Al mateix temps, establia una reflexió filosòfica entre la relació d’humans i androides, anomenats replicants en la pel·lícula, presentat com si fos cinema negre. Blade Runner, que va dirigir Ridley Scott, estava basada en una novel·la de Philip K. Dick. Aquesta va esdevenir una pel·lícula de culte, ja que va passar força desapercebuda en la seva estrena. La pel·lícula ha crescut amb els anys, així com els seus diferents muntatges, l’últim, el definitiu, és del 2007.
En aquesta seqüela trobem darrere la càmera a Denis Villeneuve. Després de veure la pel·lícula queda clar que era l’únic director amb garanties de fer una pel·lícula a l’alçada de l’original. Villeneuve ha dirigit les pel·lícules més meravelloses que hem vist en els darrers anys en sales comercials com Prisioneros, Enemy i Sicario, i del qual en parlem menys del que es mereix. Afortunadament Ridley Scott només ha exercit de productor. I és que després dels resultats de la saga Alien, és millor que s’hagi mantingut apartat d’aquesta seqüela.
L’acció arrenca 30 anys després de la pel·lícula original. L’agent K (Ryan Gosling) és un blade runner que descobreix un secret que pot conduir el que resta de la humanitat en un caos total. Rick Deckard (Harrison Ford), del qual es va perdre la pista 30 anys enrere, és una de les claus per resoldre el misteri. L’altre és Niander Wallace (Jared Leto), creador de vida sintètica i replicants. 
Blade Runner 2049 està a l’altura de l’original i potser no ara, perquè és molt recent, però d’aquí a uns anys podrem jutjar amb claredat quina de les dues és més bona. Sense cap mena de dubte aquesta és la seqüela tardana més satisfactòria que hem vist, ja que ni els Alien, ni Indiana Jones, ni Star Wars han estat al mateix nivell que els seus productes originals. 
La pel·lícula és molt continuista respecte l’anterior, així que si sou dels que no us agrada l’original, no cal que ho intenteu amb aquesta. A mesura que la trama avança anem coneixent el que ha passat durant aquests més de 30 anys entre pel·lícules. Potser el que més sorprèn i que també aplaudim és que d’entrada sabem que els blade runners d’aquesta època són replicants, ja no caldrà que ens ho preguntem. Però això no vol dir que la pel·lícula no jugui amb la recerca de la identitat del protagonista, tot el contrari.
L’univers de Blade Runner s’eixampla en la pel·lícula, ja que no es limita a repetir els mateixos entorns de la primera. En aquesta ocasió sortim dels carrers de Los Ángeles i veiem un més enllà de la ciutat, molt més coherent que l’escena final que ens oferia la versió original 1982 que finalment va quedar eliminada del muntatge final. Els escenaris i la fotografia són brutals i espectaculars. En aquesta ampliació de l’univers, Villeneuve fa plànols de dia i explora molts escenaris nous. 
També el to de la pel·lícula és diferent, ja que abandona fer cinema negre en el futur, per fer una altra cosa. Sí que s’assembla amb la primera per les poques escenes d’acció i que sigui la història i el diàleg el que fa avançar la trama.
Sobre els protagonistes, destacar Ryan Gosling que es mostra idoni pel paper. El seu personatge no requereix grans dots d’interpretació, com tampoc requeria Deckard. Però en els moments que toca aconsegueix mostrar sentiments, sobretot el de tristesa que és el que acusa el seu personatge, està meravellós. 
Pel que fa als actors originals, a part d’alguna aparició sorpresa que no desvetllaré, tenim a Harrison Ford que reprèn el paper de Deckard. Al contrari del que poguéssim pensar, que compartiria protagonisme amb Ryan Gosling, Ford només apareix en el tram final, quan comença el desenllaç de la trama que s’ha estat coent durant tota la pel·lícula.
Blade Runner 2049 ens ha deixat plenament satisfets. El repte era immens i Denis Villeneuve l’ha superat amb nota. El resultat és una gran pel·lícula igual que la primera. No ha estat un gran èxit de taquilla, però es convertirà, també amb el temps, en una pel·lícula de culte.
Publicitat

Escrit per - http://www.ningunoesperfecte.cat/

Font - Ningú no és perfecte

Publicitat