Em semblaria estrany, i fins i tot indesitjable, pensar que els cossos s’adapten a les lleis. Però la veritat és que en els darrers mesos he viscut al ritme del toc de queda, aixecant-me puntualment a les 6 i anant a dormir poc després de les 10. Qui ho havia de dir!
Ara que ens ensenyen la pastanaga i ens diuen que aviat caurà, que ens el retiraran, el meu inconscient ja l’enyora. Quina mandra tornar a obrir la porta a totes les possibilitats que obria la vida nocturna! Ens hem amotllat, fins i tot resignat, al fet absolutament inversemblant que la nostra jornada vital no durés 24 hores, sinó 16. I començo a intuir que som molts els que no ens hi trobem tan a disgust.
Davant aquesta amenaçadora comoditat, és imprescindible que reclamem encara amb més força que el retirin ja d’una vegada. Que ens tornin el que és nostre. Ja no ens alimenten molles, volem el dia sencer!
Recuperar la nit ha de ser la primeríssima llibertat que ens cal recuperar de totes les que ens han près qui sap si la pandèmia o bé aquells qui la gestionen.
