El Festival Itinera escalfa motors de cares a la sisena edició del certamen, que se celebrarà entre els mesos de maig i novembre d’aquest 2026. La nova edició, que es presentarà el 23 de maig a un micropoble del Montseny, consolida la seva presència al Baix Empordà amb la participació de pobles que repeteixen des de la primera edició.
Entre aquests destaquen la Tallada d’Empordà, Fontclara, Parlavà i Gualta, que es mantenen com a espais clau del festival. Aquesta continuïtat reforça el vincle entre la proposta cultural i el territori, tal com explica la seva CEO, Carmen Crespo, en una entrevista al Supermatí de Ràdio Capital i Ràdio Palafrugell.
La nova edició programarà, com cada any, concerts repartits en diversos micropobles d’arreu del país. I, per tercer any, s’obre una convocatòria per a artistes locals d’aquests micropobles, de la qual sortiran un total de 40 actuacions de 10 agrupacions o cantants diferents, que tindran així l’oportunitat d’actuar en quatre escenaris diferents.
El cartell manté formacions habituals amb presència de jazz, blues i música tradicional, que formen part de la identitat del projecte. A més, com a novetat d’aquest any, el festival també incorpora músics vinculats a la Fundació Pau Casals, coincidint amb la commemoració del seu aniversari, una col·laboració que obre la porta a nous formats i artistes.
El festival també impulsa el projecte Itinera Comunitats, que posa el focus en la cohesió social. La iniciativa vol treballar amb gent gran i persones nouvingudes per reforçar els vincles als municipis. Amb aquesta proposta, el festival reafirma el seu objectiu d’acostar la cultura als petits municipis i generar impacte social al territori.
L’artista empordanesa Neus Mar portarà el seu nou espectacle Arrelades a l’Espai Ter el pròxim 26 d’abril a les 19 h, en la que serà la primera vegada que el projecte trepitja les comarques gironines. En una entrevista a Ràdio Capital, Mar ha definit Arrelades com “una reivindicació de la nostra música i de la nostra cultura”, un viatge musical que recorre diferents etapes de la cançó catalana, des de peces tradicionals fins a propostes contemporànies. El repertori inclou estils diversos com la sardana, la rumba o les havaneres, amb l’objectiu de mostrar la riquesa i pluralitat del patrimoni musical català.
L’espectacle neix també amb una clara voluntat de donar veu al talent femení. A l’escenari, Mar comparteix projecte amb un equip íntegrament format per dones, amb músics i ballarina que construeixen una proposta escènica col·lectiva. “Volíem fer un espectacle totalment en clau femenina”, explica l’artista.
Un dels elements centrals de l’escenografia és un arbre que evoluciona al llarg de la funció, simbolitzant les arrels culturals i la seva capacitat de florir. “El que pretenem és que la nostra cultura no deixi mai de florir”, afirma Mar, que alerta també dels riscos de la globalització sobre la identitat pròpia.
En aquest sentit, la cantant reconeix una preocupació creixent per la pèrdua d’ús social del català, especialment entre els més joves. “Ara més que mai hem de reivindicar la nostra llengua i cultura”, assegura, tot defensant la música com una eina clau per fer-ho.
Arrelades combina moments emocionals amb d’altres de més festius, buscant un equilibri que connecti amb el públic. “És important que la gent s’emocioni, però també que rigui i gaudeixi”, destaca Mar. El muntatge és el resultat d’un llarg procés col·lectiu que defineix com “un trencaclosques” on cada peça aporta el seu valor.
Després d’una prova prèvia amb públic a Palamós, l’equip ha ajustat diversos elements de l’espectacle. Ara, encaren la cita a Torroella amb il·lusió i amb bones perspectives de públic, tot i que encara queden entrades disponibles.
Neus Mar fa una crida a omplir els teatres i reivindica el valor del directe: “Cada funció és única i irrepetible”. L’artista espera que el públic comparteixi aquest homenatge a la cultura catalana en una proposta que vol emocionar i fer reflexionar a parts iguals.
En una entrevista al Supermatí, el codirector del Festival Portalblau, Miquel Fernández, ha presentat la dinovena edició del certamen, que tindrà lloc entre el 16 de maig i el 17 d’octubre amb més de 29 activitats. El festival, consolidat com una proposta cultural singular a la Costa Brava, aposta per connectar música, arts, pensament i paisatge en espais emblemàtics de l’Escala i Empúries.
Portal Blau manté una de les seves senyes d’identitat: situar al mateix nivell artistes emergents i figures consolidades. Segons Fernández, aproximadament un terç del cartell està format per nous talents. Aquesta combinació permet compartir escenari a artistes amb trajectòria amb propostes que tot just comencen, fomentant així la renovació del panorama cultural.
Un altre dels pilars del festival és la paritat. Fernández ha explicat que la programació es construeix amb una clara voluntat de reflectir una societat diversa. “No concebem un cartell sense paritat”, ha afirmat, destacant que aquest criteri forma part dels valors essencials del projecte.
Tot i que la música té un paper central, Portalblau inclou també poesia, dansa, teatre i conferències, ampliant l’experiència cultural. Dins d’aquesta oferta destaca el cicle “Mirades Blaves”, que aborda temes d’actualitat com la intel·ligència artificial, la salut o la memòria històrica, amb la participació d’experts i pensadors.
El festival es desenvolupa en diversos escenaris amb gran valor paisatgístic i històric, com les ruïnes d’Empúries, l’Alfolí de la Sal o espais naturals davant del mar. Aquesta diversitat d’espais contribueix a crear una experiència cultural única, vinculada al territori.
Una de les apostes del Portalblau és la desestacionalització. Tot i que el gruix de la programació es concentra a l’estiu, el festival s’estén fins a l’octubre. Això permet mantenir una oferta cultural activa més enllà dels mesos de màxima afluència turística.
Amb 19 edicions, el festival ha evolucionat cap a una proposta més àmplia i consolidada, amb el suport d’institucions i patrocinadors. Fernández ha destacat la bona acollida del públic i el creixement del projecte en els darrers anys, amb una aposta clara per la qualitat i els valors culturals.
Les cases rurals de les comarques gironines preveuen una ocupació superior al 90% per Setmana Santa. El sector confia en una alta demanda i en les reserves d’última hora. Les primeres dades indiquen una ocupació moderada el primer cap de setmana, però el segon cap de setmana ja registra nivells molt elevats.
El sector destaca que no hi ha hagut cancel·lacions malgrat l’augment del cost dels carburants, i que aquesta situació no ha frenat les reserves. La Costa Brava i l’interior concentren una gran part de l’activitat. El Pirineu de Girona també manté bones xifres gràcies a la temporada de neu.
El perfil del visitant és majoritàriament de proximitat. De fet, prop del 80% dels clients provenen de Catalunya. Les estades se situen al voltant de cinc dies, moltes d’elles es concentren als caps de setmana.
El sector recorda que les comarques gironines són un referent en turisme rural i que aquest model manté una demanda estable i fidel.
A Pals, hi ha una manera de parlar d’en Balti que no admet gaire discussió. En Balti —que és com tothom l’anomenava, sense més formalismes— era un prohom. D’aquells homes que han fet diners, sí, però que també han fet poble. I fer poble no és pas una expressió gratuïta ni buida: vol dir haver sembrat, haver arrelat i, sobretot, haver deixat alguna cosa que no es pot comptar només en números.
Hi ha pobles que són el que són per una geografia, per un paisatge o per una casualitat històrica. Però n’hi ha d’altres que s’expliquen, en bona part, per la trajectòria d’algunes persones concretes. A Pals, si hom s’hi fixa una mica, és evident que sense figures com la d’en Balti el poble no seria exactament el mateix. No dic millor ni pitjor —això ja ho deixo per a les converses de cafè—, però sí diferent.
Jo, per una qüestió generacional i també per les voltes que dóna la vida, no he tingut una convivència llarga amb ell al poble. No he compartit amb en Balti aquell tracte quotidià que permet fer-se una idea precisa de la persona. Però hi ha un termòmetre molt fiable, en pobles com els nostres, que és el que la gent en diu quan no cal fer veure res. I, en aquest sentit, costa trobar algú que en parli malament. Això, en un país petit, és més aviat excepcional.
Ara bé, jo en guardo una anècdota —personal i professional— que, al meu entendre, diu molt més que qualsevol elogi.
Fa tres anys, a Ràdio Capital, vam fer la primera temporada d’una ficció sonora que portava per títol Ui, si aixequés el cap. Era una sèrie amb una certa voluntat —si més no, així ens ho semblava— de jugar amb la memòria i amb els personatges il·lustres de l’Empordà, fent-los passar pel sedàs del present. Un dels capítols el vam dedicar a Pere Coll i Rigau, besavi d’en Balti, indià, home d’empresa, impulsor, entre moltes altres coses, del conreu de l’arròs a Pals.
El vam retratar, com sol passar en aquests exercicis, amb les llicències pròpies de la ficció i amb una mirada que, inevitablement, és la d’avui. Quan en Balti ho va sentir no li va agradar. Ho va dir sense embuts. Considerava que el retrat no feia justícia al seu avi.
Inicialment, va dir que no vindria a la presentació del capítol. Però després va fer una cosa molt més interessant. Va venir. I va demanar la paraula. Volia exercir el dret a rèplica, però no d’una manera convencional: havia enregistrat un text i el volia fer escoltar sense que nosaltres el poguéssim sentir abans.
Naturalment, no ens hi podíem negar.
La sorpresa va ser considerable. En Balti s’havia posat en la pell del seu besavi. Literalment. Li havia prestat la veu i, des d’aquesta veu, desmentia —amb una barreja d’ironia, elegància i una finor poc habitual— aquells aspectes del retrat que no compartia. No hi havia escarafalls, ni mala llet, ni voluntat de confrontació. Hi havia intel·ligència, sentit de l’humor i una manera de discrepar que avui és escassa.
Ens va desarmar. No tant pel contingut —que també—, sinó per la manera.
Aquest és, al capdavall, el record que em queda. Que hi ha hagut homes que han sabut fer diners i, al mateix temps, fer poble; que han sabut discrepar sense estripar-ho tot; que han sabut dir que no sense deixar de ser elegants.
D’aquests homes, en falten.
Adéu, Balti. Allà on siguis, gràcies per la lliçó. I si et trobes en Pere Coll i Rigau, dona-li records.
