Els incendis que han afectat aquests dies les Gavarres i altres punts de l’Empordà han tornat a posar damunt la taula un debat recurrent: qui gestiona avui el territori? I, sobretot, per què cada vegada hi ha menys pagesos disposats a fer-ho?
Entre les explicacions que apareixen sovint hi ha la manca de rendibilitat, el relleu generacional, la pressió urbanística o la competència dels mercats globals. Però també hi ha una altra qüestió que el sector denuncia des de fa anys: l’augment constant de la burocràcia.
La idea que abans el pagès només havia de preocupar-se de sembrar i collir és una simplificació. Fa dècades ja existien registres, declaracions i controls. Però la realitat és que l’activitat agrària actual està sotmesa a un volum de normativa, registres i obligacions molt superior al que existia als anys vuitanta o noranta.
Quan el camp era una activitat més simple
Fins a finals del segle XX, bona part de les explotacions agrícoles funcionaven amb una estructura administrativa relativament reduïda. Els controls existien, especialment en matèria fiscal, laboral o sanitària, però la majoria de la gestió es feia amb documentació en paper i amb una intervenció administrativa limitada.
La situació va començar a canviar amb l’evolució de la Política Agrària Comuna (PAC), l’entrada en vigor de noves normatives mediambientals, l’increment dels controls sobre fitosanitaris i fertilitzants, la protecció dels recursos hídrics i l’aposta europea per una traçabilitat cada vegada més exhaustiva.
A poc a poc, el pagès va deixar de ser només productor per convertir-se també en gestor administratiu.
La DUN: la porta d’entrada a gairebé tot
A Catalunya, la principal obligació administrativa és la Declaració Única Agrària, coneguda com a DUN. Aquest document concentra bona part de la relació entre les explotacions i l’administració. Serveix per identificar parcel·les, cultius, superfícies declarades, activitats productives i, en molts casos, per tramitar ajuts de la PAC o altres línies de suport. La Generalitat presenta la DUN com una eina de simplificació perquè agrupa diversos procediments en una sola declaració. Però per a molts agricultors representa també la necessitat de mantenir permanentment actualitzada tota la informació de l’explotació. Qualsevol canvi en les superfícies, en els aprofitaments o en determinades característiques productives pot requerir modificacions o comunicacions complementàries.
Les parcel·les sota vigilància permanent
Un dels grans canvis dels darrers anys és la digitalització del territori agrari. Les parcel·les declarades pels agricultors es contrasten amb sistemes d’informació geogràfica, fotografies aèries, imatges per satèl·lit i altres eines de control desenvolupades en el marc de la PAC. L’objectiu és evitar errors, detectar possibles irregularitats i assegurar que els ajuts públics s’atorguen correctament. Però aquesta transformació també ha obligat molts professionals a familiaritzar-se amb eines digitals que sovint resulten complexes, especialment en explotacions petites o gestionades per persones d’edat avançada.
Fitosanitaris, fertilitzants i registres
L’ús de productes fitosanitaris és un altre dels àmbits que ha experimentat una transformació profunda. Actualment, els agricultors han de registrar determinades aplicacions, acreditar formació específica, conservar documentació i complir requisits cada vegada més detallats sobre l’ús dels productes autoritzats. La fertilització també està sotmesa a controls més estrictes que fa unes dècades. Les normatives vinculades a la protecció de les aigües i a la reducció de la contaminació per nitrats han introduït nous registres, plans i obligacions documentals. Moltes d’aquestes mesures tenen una justificació ambiental evident, però impliquen més temps i més costos de gestió.
El quadern digital i la nova agricultura administrativa
La implantació progressiva del Quadern Integrat d’Explotació és probablement un dels exemples més clars del canvi que viu el sector. La filosofia és senzilla: centralitzar en una única plataforma digital tota la informació relacionada amb l’activitat agrària. A la pràctica, però, això significa que moltes actuacions que abans es gestionaven de manera més informal o dispersa han de quedar registrades de forma sistemàtica. Les organitzacions agràries han expressat reiteradament la seva preocupació per la càrrega administrativa que pot comportar aquesta nova etapa, especialment per a les explotacions familiars.
Per què això té relació amb els incendis?
La connexió no és directa, però existeix. Durant dècades, els camps de conreu, les pastures i les explotacions agrícoles han actuat com a espais oberts dins del paisatge. Han creat discontinuïtats vegetals que dificultaven la propagació dels grans incendis forestals. Quan una explotació deixa de ser viable econòmicament i s’abandona, sovint acaba colonitzada per vegetació espontània. Amb els anys, aquell antic camp es transforma en una nova massa forestal. És un fenomen que s’ha repetit en moltes zones de Catalunya des de mitjan segle XX. El resultat és un territori amb menys activitat agrària, més continuïtat forestal i una major acumulació de combustible vegetal. Per aquest motiu, bona part dels experts en prevenció d’incendis insisteixen que mantenir una pagesia activa és també una forma de gestió del territori.
No tot és burocràcia
Els representants del sector acostumen a advertir que seria un error atribuir l’abandonament agrari exclusivament a les càrregues administratives. Els baixos preus en origen, la dificultat per accedir a la terra, l’envelliment de la població agrària, la manca de relleu generacional o la competència internacional tenen un pes igual o superior. Tanmateix, la burocràcia s’ha convertit en un símbol d’aquest malestar. Per a molts agricultors representa la sensació que cada vegada es dedica més temps a justificar la feina que no pas a fer-la. Per això, tant les organitzacions agràries catalanes com diverses institucions europees han obert durant els darrers anys debats sobre la necessitat de simplificar procediments sense renunciar als objectius de seguretat alimentària, sostenibilitat ambiental i control dels ajuts públics. Enmig del debat que han reobert els incendis d’aquest estiu, una de les preguntes que emergeix és si la societat està disposada a assumir què significa realment mantenir viu el mosaic agrari que durant generacions ha contribuït a modelar el paisatge de l’Empordà i de bona part de Catalunya.
