Recordant Cuba

Ara fa pocs dies l’illa de Cuba ha tornat a ser notícia. Cuba és un escenari que em conec una mica, i veient les imatges per la televisió, m’han vingut al cap vivències com un flash.

He recordat, de cop, unes cames de dona. Les millors cames de dona que he vist mai. Era a l’Havana, prop del malecón, al vestíbul d’un hotel. Unes cames i un vestit vermell encès i apretat. Quina manera d’entrar a l’illa: arribar i veure les millors cames de dona del món.

Molts records que tinc de Cuba s’escriuen en femení. Però no penseu malament, no es tracta de recordar només formes femenines.

Perquè de la mateixa manera que penso en aquelles cames, recordo també somriures. Alguns contradictoris. Com el de la “Señora Carmen”, octogenària, que tenia un somriure tan sincer com trist. Somreia per no ensenyar el dolor i la tristesa de la seva vida. El seu somriure, encara que trist, era la seva fortalesa. Encara ara, quan penso en una dona forta, penso en la “Señora Carmen”. De vegades brindo per ella i perquè estigui viva i feliç.

Em ve al cap també una nit memorable a Matanzas. De les ciutats més decadentment boniques que he vist mai. I musicalment, una joia. És el lloc on els quatre avis d’un barri em van ensenyar, millor que ningú, com ballar fent cas al chan chan cha interior. Dents de somriures blancs. Nit de suor de pista, mentre les llaunes de bucanero i cristal, cerveses cubanes, van caient.

Veus a la tele les notícies sobre la desaparició Fidel Castro i penses en la Cuba que tu també has viscut per unsdies. I et ve al cap la paraula intensitat. Perquè allà tot és tan intens, tan viu i tan hiperbòlic, que potser sí val la pena fer una revolució si l’horitzó són aquelles cames tan extraordinàries.