En les portades dels diaris d’aquest Nadal hem vist un vitrall retrobat a la Catedral de Girona. Costa d’entendre, però les actuacions artístiques del renaixement i del barroc menystenien tot el que era medieval i en la construcció del seus retaules van destruir moltes obres d’art i ens van privar de gaudir-ne a les generacions posteriors. En el cas del Vitrall trobat a la Catedral gironina s’hi concentren diverses meravelles: prové de la Catedral romànica, el van reaprofitar en la nova catedral gòtica incrustant parts noves que permeten comparar l’evolució d’aquest art en els cent-cinquanta anys de diferencia dels dos estils que si convoquen, és el vitrall figuratiu més antic dels comtats catalans a banda i banda dels Pirineus, ha estat més de cinc-cents anys a les fosques i conjuntament amb les taules de vitraller converteix Girona en la meca dels que volen entendre aquest ofici (aquest art) tant antic i tant actual.
Viure de prop la troballa, veure la intima satisfacció dels joves especialistes que hi han intervingut m’ha fet reflexionar sobre si la societat actual, atrafegada, extractiva, materialista… s’adona de que els elements més atractius del nostre entorn son ofrenes de la natura i construccions humanes que s’han salvat de l’autodestrucció.
L’atracció principal del paisatge és la seva preservació o transformació civilitzada. L’atracció principal de les ciutats amb història són els carrers estrets que van créixer limitats per muralles per protegir-ne els seus habitants d’altres humans. Les restes arqueològiques de les civilitzacions antigues, els llegats medievals que ens ajuden a entendre el naixement de Catalunya i que han hagut de resistir etapes de desconsideració i menysteniment són avui el millor atractiu turístic. Veure el jove director del tresor de la Catedral, Joan Piña, el conservador Gustau Torres, la vitrallera Anna Santolaria, l’estudiosa Silvia Cañellas, somrients a l’entorn d’aquesta important troballa era veure les cares d’eufòria dels qui saben valorar els aprenentatges en un vitrall fet fa vuit-cents anys.
El millor que tenim ho hem salvat de la nostra pròpia destrucció. Com a J. V. Foix, m’enamora el vell i m’exalta el nou. Us podria parlar de la feina feta en la regeneració urbana, de la importància de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX, de que la qualitat no està renyida amb l’ús social de l’habitatge; però res és comparable al que hem rebut com a llegat dels que ens precediren i del que no sempre en som curosos testaferros. Pensem-hi.
