Fa poc, no recordo el mitjà, en una entrevista, un dels genis d’aquest país, en Quimi Portet, celebrava que havia estat programat aquest estiu en un dels pocs festivals que queden amb una certa “ambició intel·lectual”. Era un d’aquests festivals minoritaris que estan escampats pel nostre país. Portet es referia a un tipus de festival programat amb criteri artístic, seguint una línia que el porta a créixer cada any una miqueta més. I no es tracta de créixer en nombre d’artistes o de concerts, sinó que créixer és sinònim de desenvolupar i consolidar un cicle que, a banda de proporcionar diversió o entreteniment al públic, sigui motor de dinamització cultural d’una determinada zona, o faci d’aparador de noves propostes, o sigui motor de creació entrant en la producció o la coproducció, o sigui un agent democratitzador de la cultura, essent accessible per a tothom amb entrada lliure o preus assequibles. Vaja, que no es limiti només a programar allò més comercial o allò que programa tothom per entretenir turistes i estiuejants i et clavi un mínim de 30 euros. Cada estiu tinc la sensació que hi ha festivals –abans eren festes majors- que tenen cartells clonats. Tots sabem de quins estem parlant. No n’esteu fins la pera dels Andy i Lucas nostrats i la sardana que no és sardana però ens l’ha de salvar, amb una lletra digna del Mecano més tronat? Cal remarcar i reconèixer els festivals que tenen la voluntat de construir quelcom, festivals ben pensats i organitzats que responen a totes o la gran majoria de les característiques que abans us enumerava. Us en destaco 3 d’aquests. Ítaca, cultura i acció, promogut per Fran Arnau, n’és un, i pels seus escenaris del Baix Empordà hi ha passat formacions o artistes que posteriorment han format part del star system català. Cada any, però, està més complicat. Un altre cas, també a l’Empordà, l’Alt en aquest cas, és el FASTT promogut per Rebeca Alabert. Té com a objectiu dur les arts escèniques a diversos micropobles empordanesos on habitualment no s’hi veu res, però a més fa una crida als vilatans a participar en les activitats paral·leles que organitzen. El tercer és l’Aphònica, el festival de la veu de Banyoles ideat per Francesc Viladiu i que enguany arriba a la vintena edició. És un cicle exemplar i combina a la perfecció i amb un equilibri admirable tots els aspectes que hem comentat, en un entorn cultural excepcional com és la capital del Pla de l’Estany, una ciutat amb una vida cultural inusitada que té un consistori que hauria de procurar preservar i tenir cura d’iniciatives com aquesta, que són l’enveja d’uns quants municipis. Una qüestió remarcable: tots tres són fruit d’iniciatives privades, que han acabat aconseguint suport institucional. Gaudiu-los.
