La frase no és meva. És de la Marina Rossell que me la va dir el passat dijous en una trobada que vam tenir en un museu de Barcelona.

No cal dir que la frase venia a tomb de tot el que està passant i me la va dir com a resposta a la pregunta de quin paper havia de tenir la cultura en aquests moments. Ella, que ha estat un dels pals de paller de la nova cançó en moments especialment durs, es mostra crítica en com s’ha portat el procés, però admet que no hi sap veure altres vies.

Per això, després de les imatges del dia 1 i del descoratjament que provoca veure hordes de gent caminant ahir per Barcelona, negant tota opció de diàleg i exigint presó pel president Puigdemont, el desconcert és encara més gran. I és aquí on la cultura hi pot jugar un paper transcendental. Explicava la Carme Fenoll en un dels seus comentaris, que les biblioteques poden ser un bon lloc on trobar refugi a tanta angoixa i confusió.

Aquí jo hi afegeixo els teatres, cinemes, auditoris del país. I les trobades amb amics i veure sèries i sortir a passejar per la platja com vaig fer jo ahir per Tamariu. En definitiva, busquem-nos tots plegats moments de distensió, ja que lluny d’acabar-se l’estrès del moment, tot apunta a que aquesta setmana pujarem un graó més en l’escala de la pressió.