S’ha acabat l’estiu climatològic, molt abans de que s’acabi la temporada turística, almenys en el mon dels hotels. Una temporada que en aquests establiments es perllongarà encara tot l’octubre.
He llegit els darrers dies alguns companys de la secció de comentaris de Radio Capital, maleint el turisme i culpant-lo de l’estacionalitat o de la precarietat remunerativa dels treballadors de l’hostaleria.
Per això avui, no puc fer altra cosa, que explicar en veu alta, que la majoria dels treballadors de l’hostaleria tenen una renda molt superior al de les caixeres dels supermercats, les dependentes dels comerços o els passants dels despatxos d’advocats.
Explicar que tenen sous molt per sobre de la mitjana de la demarcació i que mengen a la taula de l’establiment, sovint a la mateixa dels amos de l’hotel o el restaurant.
Tinc la sensació que massa sovint, matem mosques a canonades. L’activitat turística es molt plural i alguns cauen al parany de posar-ho tot al mateix sac.
Tenim una infinitat de restaurants oberts tot l’any, molts hotels que només tanquen de novembre a febrer, i també es cert que tenim càmpings que treballen tres mesos i mig i molts apartaments i segones residencies que es lloguen quatre o vuit setmanes a l’any.
Curiosament alguns d’aquests apartaments son propietat dels que troben que el turisme molesta, que ens fa poc còmode la vida a l’hora d’aparcar, comprar o anar a la platja.
Convido als crítics a pensar de que presumirien si l’Empordà no tingues la requesta que té, quantes vegades per anar a un concert, ens caldria anar a Barcelona i quin PIB tindria la gent del rodal sense l’activitat turística.
Ho deixo aquí, perquè en realitat avui volia parlar de la fragilitat d’un país tan petit com el meu, com el vostre.
