L’any 1659, el Tractat dels Pirineus va dibuixar una frontera estatal entre dues comarques veïnes, l’Empordà i el Rosselló. L’obstacle polític se sumava al físic, la serralada del Pirineu. Després de tres segles i mig, els mateixos veïns d’una banda i altra ens hem anat creient la frontera, l’hem integrada al nostre subconscient. El mapa s’acaba al Portús i la costum ens porta a agafar l’AP7 sempre cap al sud. La distància pragmàtica amb la Catalunya nord és enorme respecte ciutats molt més llunyanes com, posem per cas, Lleida o Tarragona. I això, com a empordanès, sempre m’ha causat una certa frustració.
Mirant enrere, sap greu que les facilitats que van néixer amb l’entrada a la Unió Europea i la supressió dels controls interns a l’espai Schengen s’hagi notat tan poc en la nostra frontera particular. L’únic gran avenç és el túnel del TGV entre Figueres i Perpinyà. Però en l’escala quotidiana, seguim donant-nos l’esquena. Cal foradar més la frontera i tornar a apropar l’Empordà i el Rosselló.
M’agradaria que l’aposta d’obrir una bona carretera de muntanya entre Tapis i Costoja es repetís també al coll de la Manrella i al de Banyuls. M’agradaria veure trens de rodalies parant a cada poble des de Perpinyà fins a Figueres i Girona. M’agradaria domesticar la carretera que ressegueix la costa de la Marenda, amb túnels que esquivessin els enutjosos revolts entre poble i poble.
Apropar l’Empordà i els Rosselló ens permetria compartir les coses que ens uneixen, que són més de les que sovint recordem, i alhora aprofitar-nos de les que ens separen. És també un luxe poder submergir-se unes hores en la cultura francesa i tornar a ser casa a l’hora de sopar. Ja sigui per anar al carnaval de l’ós, a un concert al Mediator, a la Llibreria Catalana o a comprar a l’Auchan.
Foradar la frontera, però, només dependrà de la voluntat política que hi hagi a banda i banda. Volem viure junts o donar-nos l’esquena? Per sort, sempre tindrem la visió icònica del Canigó que, presidint el paisatge de tota la nostra comarca, ens recorda que hi ha vida a l’altra banda de de les Salines i la Mare de Déu del Mont.
